CDC

Em preocupa poc quin serà el futur polític de Catalunya i quin serà el futur social i ambiental del món: sé que no  depèn de mi i que, faci el que faci, no ho faré canviar.

Dit això (que ara es porta molt i  m'exonera de qualsevol opinió posterior), vull donar una opinió per si serveix d'alguna cosa a qui demà vulgui o pugui votar a la refundació de Convergència Democràtica de Catalunya: No us trenqueu les banyes i no canvieu les sigles.

Ja fa anys que vaig escriure que "mai he estat soci del Barça, mai he votat Convergència i mai he estat client de La Caixa".

De les tres afirmacions de fa anys només he de desmentir la tercera i perquè el banc del qual era client va ser "adquirit" per aquesta nostrada entitat. El meu clientelisme té data de caducitat que només depèn de què no em venci la peresa de buscar una entitat més o menys ètica.

Sóc simpatitzant del Barça perquè  m'agrada veure bon futbol. Però mai gastaria ni un euro en una entitat que per fer moltes coses positives en fa moltes de negatives. No criticaré a qui tingui en referent emocional en el barça i a qui, a més, s'hi vulgui implicar pagant part del negoci sense voler tenir en compte ni com es creen les juntes directives, ni qui les integra, ni quins negocis s'hi mouen.

També sóc simpatitzant i amic i familiar de moltes persones que voten, han votat i votaran a CDC. Ni que jo no hagi votat mai CDC ni sota l'amagatotis de Junts pel sí. Sóc massa vell per creure en el màrketing polític (el que abans se'n deia propaganda) i preferiria que els partits -mentre perduri la democràcia representativa- presentessin la ideologia i els plans de futur de manera clara. Que les persones no són imbècils i entenen les coses.

Tot i això, llegeixo a les xarxes poc dinamisme a l'entorn del canvi de nom i de contingut de les bases ideològiques del partit. Em sap greu perquè encara que aniran -anireu- perdent suports electorals (sic), representeu o representareu una part important de la població votant que, vulguem o no, serà part necessària per tirar endavant el projecte comú.

CDC té prou assessors -suposadament prou qualificats- per haver advertit que és molt complicat crear una nova marca al "mercat". Per això el meu consell és no canviar les sigles. Ja ha estat prou dur (ho sabeu,  ho sabeu) la patacada de passar de CiU a CDC. No va ser pas pel pes d'Unió que era bastant esquifit malgrat els miitjans de comunicació. Era... que CiU la gent ho coneixia. Així que feu-me cas si no voleu precipitar la caiguda a l'abisme: manteniu les sigles.

És fàcil.

Si fos cosa meva... la proposta seria Centra Dreta Catalana. Tothom entendria de quin partit es tracta sense haver de pensar què vol dir liberal o demòcrata i sense haver de llegir el programa electoral. I podríeu defensar sense embuts la ideologia econòmica neoconservadora. Us fa vergonya o penseu que això no eixamplaria les vostres pretensions electorals? Ans el contrari!!! Per fi els espanyolistes de dreta bàsicament -no sé perquè- identificats amb c's i pp's podrien tornar a vosaltres... i encara pescaríeu alguns vots sociates.

Però aneu amb compte: si seguiu donant suport i veu i control a tots els que han estat implicats en xanxullos espanyolistes, aneu de capa caiguda.

Fins aquí el meu punt de vista CDC. Amb carinyo, eh?



 

Procés de contradicció suficient

Des que ho recordo, la meva vida ha estat una contradicció suficient.
(my alter ego, 2016)


M'està agradant la lectura de Procés de contradicció suficient. Manuel de Pedrolo. Ed. Orciny Press, juny de 2016.

Havia llegit, crec, tots els pedrolos que se m'havien posat a l'abast. No tenia referència d'aquest. I només amb les primeres pàgines, m'ha tornat el somriure als llavis en reconèixer l'estil. És com retrobar un vell conegut.

No diré, perquè no ho crec, que Pedrolo sigui el "gran escriptor en català". Ni sóc qui per dir-ho, ni mai m'ha semblat personalment un gran escriptor. Però cal reconèixer que té un estil propi. I a mi, m'agrada.

Potser perquè se n'hi en va l'olla i et permet fugir de les realitats surrealistes de la premsa quotidiana (tevés, diaris digitals i ràdios i diaris paper que subsisteixen...). I ho fa amb la encara transgressivitat de descriure les emocions sexuals amb naturalitat: és allò que passa mentres se t'empalma.

En qualsevol cas, puc afirmar que la realitat supera la ficció. I potser per això Pedrolo em queda curt. Ho fa molt bé. Però la meva vida, cada dia, em dóna motius per saber que Pedrolo només feia divertimentos per a comuns. Tot i això, jo no me'l perdria.

Demaneu-lo a @OrcinyPress i us el faran arribar a casa.

 

autisme: com l'entendran els altres si jo no me'n surto?

El meu fill és prou autònom. És com jo, que sóc sord i la gent em diu "ah! no se't nota".

Em recorda massa sovint quan vivia a Còrdova i em deien: " ah, pues no pareces catalán".

Aquesta tarda li he dit al meu fill que s'havia d'afaitar i dutxar abans d'anar a sopar a  ca la meva germana. Li he dit a quarts de set. Abans de les set estava dutxat i afaitat.

Després, li he demanat si havia passat la fregona pel cuarto de bany. Ho hem anat a comprovar i sí, ho havia fet.

Li he dit: "Eis... de puta mare!!!!" :D

M'ha dit: això és que ho he fet bé o malament?

:____((((((((




Òstia puta... és molt dur cada dia.

Un de tants... però amb autisme i no

Com tants pares i mares que conec i no, em pregunto cada dia des que van néixer si ho faig prou bé. Em pregunto si faig tot el que es pot esperar de mi per ser un bon pare.

Ja m'he respost moltes vegades a mi mateix que no; que no faig prou ni prou bé. I sempre, constantment, em dono les mateixes excuses: sóc humà, no sóc perfecte ni de lluny, les circumstàncies em sobrepassen...

Els meus dos fills, ara ja adolescents, tenen amb mi una "bona relació".  Quan escolto i llegeixo com són les relacions amb altres fills i amb altres pares i mares, penso que no ho faig tant malament. Que alguna cosa vaig fer bé.

És complicat -ho ha estat tots aquests anys- fer de pare i voler fer de mare donant, vull dir, el model social de fermesa i alhora el d'acolliment, a dos fills que són la nit i el dia com en la majoria dels casos,  Però amb la dificultat afegida que un dels dos sigui  Asperger. Dos fills que es porten quinze mesos de diferència d'edat cronològica. I que viuen dues necessitats emocionals diferents. Amb diferents ritmes i amb diferents lògiques i percepcions de l'entorn i de les relacions socials.

Sé que la situació és més habitual del que pot semblar. I em refereixo ara a què dos fills amb poc temps de diferència, educats conscientment de la mateixa manera, siguin la nit i el dia.

Som humans i triem com i quan volem aprendre i com i quan volem estar amb algú.

Penso en els meus fills i penso en Oriol Junqueras. L'Oriol Junqueras no és fill meu, entre altres coses perquè som, si fa no fa, de la mateixa quinta. Sé que li toca fer un paperot defensant accions i votacions que no entenc que ERC defensi i voti. Només entenc el vot a la continuïtat de subvencions a les escoles concertades i el projecte BCN World, des de l'òptica dels compromisos adquirits per CiU en el seu moment, per la estabilitat de l'actual govern... i  encara. Però em sembla que ERC faria bé d'explicar abans no es produeixin totes les claudicacions que haurà de fer. Perquè els que els hem votat alguna vegada puguem entendre fins quan durarà la pinícul·la...

ERC i Convergència penso que poden ser com aquests fills que són la nit i el dia. Són -d'entrada- bona gent. Però tenen interessos diferents, molt diferents. I està bé que per tirar endavant el govern i el "procés" ERC claudiqui en algunes coses. Però també Convergència hauria de fer cau i net, en contrapartida, i tallar de soca a arrel els dubtes de, com a poc, connivències dels darrers anys. Quid pro quo companys. I explicar-ho.

Perquè si no ho expliqueu, pot molt ben ser que us fotem a tots dos fora de casa.

No s'hi val a pensar que no hi ha alternativa (i no estic pensant en cap dels altres partits que estan fent un paper ben galdós).

Potser algú ja està pensant que el que cal és revolucionar la democràcia. I amb aquesta revolució, canviar també l'status nacional i internacional.

títols, categories i persones

Fa dos dies vaig anar al CAP perquè em fessin una revisió de la darrera intervenció.

Em va atendre primer una tècnica superior. Més humana i menys fatxenda del que em tenen acostumat. També més racional i comunicativa. Després d'inspeccionar-me i fer una primera valoració em va semblar sentir que anava a buscar una companya -una tècnica mitjana- que va ser la que va fer, a la pràctica, la feina bruta de forma força neta.

Eren "joves", asèptiques, professionals.


Avui he arribat a l'hora que tocava. He esperat vint minuts. En aquesta estona rumiava evocant la figura de la tècnica mitjana que em va atendre fa dos dies. Pensava en la notícia que vaig llegir fa uns dies d'un metge que van detenir per exercir de metge sense tenir oficialment el títol encara que estava oficialment col·legiat.

No recordo quantes vegades en els darrers vint anys hauré donat la mateixa resposta als metges i metgesses que m'han diagnosticat: "per dir-me això has estudiat 5 anys de facultat i dos de MIR?".

Jo, sempre fent amics...

Vaig ser un assidu seguidor de les sèries americanes de CSI. A part de l'estètica i les trames, em cridava l'atenció com era possible que una ballarina de club de nit acabés treballant d'investigadora -i al final quasi de cap- d'un departament d'investigació científica criminal. Em cridava l'atenció perquè la imatge de l'ensenyament nord-americà era la de la súper especialització. I després les sèries m'ensenyaven que no: la ballarina que aconseguia feina i es formava podia esdevenir la dona que es feia a ella mateixa encara que a l'institut hagués fet un curs especialitzat de macramé.

Rumiava tot això barrejat amb les imatges dels nois i noies que aquests dies s'examinen de selectivitat per tenir nota final per "poder entrar amb sort" a alguna universitat que han triat, amb com d'il·lusionats estan de ser bons nois i bones noies, pencaires, que entraran a fer un grau -abans una carrera- que no els servirà per res més que per a ser tècnics mitjans i que si volen ser tècnics superiors hauran d'acabar fent i pagant un màster. Total, per tenir dos o tres títols. Que no garantiran res als seus clients o pacients. Depèn del cas.

Estava en aquest episodi de barreja de pensaments quan he sentit que em cridaven. La tècnica mitjana que avui li ha tocat la feina bruta no era la de fa dos dies. M'ha tractat amb la mateixa professionalitat i la mateixa asèpsia de fa dos dies, Però amb molt més tacte.

Potser perquè té una altra edat i pot i sap veure les coses d'una altra manera. Potser perquè té una altra categoria personal que té poc a veure amb els paràmetres que avui i aquí sembla que ens valoren.

No sé què ha passat amb el metge que no tenia títol (i del que cap pacient es va queixar segons els diaris). Potser quan tinguem estat propi ens caldrà recuperar un diari com "El Caso" que no deixava cas sense resoldre. Perquè la premsa d'aquest país, per més tècnics mitjans, superiors i "afegits" d'altres labors que tingui no sembla que en cap cas es distingeixi per fer un seguiment i una anàlisi investigadora de la realitat (amb comptades excepcions).

  

  

  

M'agrada ser raro

Tothom creu tenir ja la clau de la felicitat. Ser proactiu, ser independent, saber que tot depèn d'un mateix, somriure...

A mi m'agrada somriure perquè alguna cosa em fa somriure. No pas perquè toqui o perquè calgui donar una imatge. Ja ho sé sóc raro.

Veig - observo - massa companys i sobretot companyes que porten el somriure a la cara perquè toca. Perquè una persona alegra està millor acceptada i cau millor. I s'hi esforcen a ser acceptades i a caure millor.

El que passa és que el dia a dia, les reaccions de les persones, les mostres de com som... ens posen i ens exposen realment com som. I en aquest moment, quan s'observa la disparitat entre el que es vol fer veure i el que s'és, en aquest moment és quan es perd la confiança. És quan veus que el somriure del pallasso era només maquillatge.

M'agrada ser raro. Perquè de vegades ploro sense motiu aparent. I quan somric és de veres. I no em cal ser proactiu de manual perquè m'apassiono amb la feina i no faig veure proactivitat perquè la passió se m'emporta. Encara que ningú ho entengui.

M'agrada ser raro. Perquè ho qüestiono tot. O quasi tot. Sobretot em pregunto sobre la certesa dels missatges -les creences- que cada dia rebem tots multicanal. I alhora, provo de no qüestionar-me les persones. Però la invasió de missatges és tant aclaparant... que és molt complicat trobar -observar- persones poc contaminades amb qui poder congeniar.

No és gens fàcil ser raro. Mai no ho ha estat. Però  em fa peneta la gent que no es rara i que pensa que posant-se el maquillatge en fan prou. Perquè veig i observo que s'avorreixen molt. I no sé si se n'adonen.

 

Tantes paraules buides...

Sopo amb els meus fills. Avui el petit, que va per fer els disset, em fa un whatsapp cinc minuts abans de les nou per demanar-me si pot portar la xicota. Cap problema, evidentment.

Procuro ser un amfitrió discret. Poso atenció al contingut de les converses -converses d'adolescents- i no interfereixo si no em demanen de participar-hi verbalment o gestual. Són converses curtes, deslligades i sinceres, que surten improvisadament i en les quals és evident el nerviosisme de la novetat de la situació. Però també la manca de bagatge. I és que les motxilles es van omplint mica en mica gràcies a les pròpies vivències.

Els deixo fer postres sols i al sofà, sense la meva presència, es relaxen. Mentres, llegeixo dos articles cupaires: un de Gerard Horta i l'altre de Lluc Salellas.

Ja em perdonareu, companys... Reconec que l'un i l'altre ja heu passat l'etapa de l'adolescència i -no us conec prou bé- jo diria que teniu una sòlida formació intel·lectual i un cert bagatge vivencial. Amb tot, trobo a faltar a tots dos articles la "autocrítica" que els darrers mesos des de l'àmbit cupaire -i des de fora- s'ha proclamat com a necessària.

Sí. Perquè està molt bé dir que cal fer autocrítica si després es fa. I se'n treu alguna conclusió que serveixi per avançar. Però la sensació que tinc, que ve generada pel que us llegeixo, és que si heu fet autocrítica és per quedar-vos on estàveu. I no és això, companys...

Us anomeno companys perquè crec que tenim pensaments ideològics que són propers. Per aquesta creença us vaig votar les darreres eleccions.

Vaig viure bocabadat la incapacitat de les cups (per a mi sempre han estat plurals) d'entendre quin paper havien de fer amb unitat d'acció des de l'assemblea per  apartar Mas fins al dia d'avui. I tinc la sensació que les cups tot just comencen a sortir de l'adolescència. Tot arribarà...

Torno al tema de la autocrítica.

Els dos articles que he llegit semblen redactats per a ser llegits en assemblea. Si aquesta era la intenció, xapó. Però si el que les cups volen és arribar a transformar la societat on vivim -i això vol dir, convèncer les persones que no us donen suport- cal fer intel·ligible el missatge i argumentar-lo. I donar raons que facin entendre el què i el perquè. No s'hi val a ploriquejar dient que els mitjans no els teniu del vostre costat  si quan hi podeu accedir només repetiu consignes pels vostres. I no s'hi val tampoc que no estigueu a l'alçada de l'acció política quan cal estar-hi.

M'explico: tota la moguda de les escoles concertades.

Si sabeu que teniu la votació perduda (Lluís Llach va explicar en un twit una raó prou clara: la indemnització econòmica no facilitava dedicar recursos a educació), perquè no actueu amb intel·ligència i feu una proposta que "passats els compromisos actuals, no es subvencionarà cap escola que discrimini per sexe"?

Hauríeu colat un gol a la dreta -perquè la majoria de JxPS s'hi hauria apuntat- i hauríeu visualitzat que feu feina parlamentària. Ara, heu perdut una votació i us queda refugiar-vos en la patadeta a terra i a criticar els parlamentaristes. Això, la gent que vota,, la gent que viu el dia a dia, no ho entén. I no us hi apropeu. Heu fet autocrítica d'això?

No em serveix el discurs de  què sou súper guais i que sabeu el que la classe treballadora i nacional vol. I que heu d'insistir i treballar des del municipalisme.

Clar que cal treballar des dels ajuntaments, i des de les revindicacions socials i des d'on es cometi una injustícia.

Però no heu d'oblidar que qui  ha sortit als carrers els darrers cinc anys a reivindicar independència -i sí, també, justícia social- ha estat la gent. I molta gent que encara no us fa confiança.

La autocrítica comença per pensar perquè molta gent que us va votar a les darreres eleccions us ha perdut la confiança. Com heu de fer i actuar perquè us en tornin a tenir.  No pas per a com solucioneu els vostres problemes interns. Perquè els vostres problemes interns els heu de resoldre vosaltres. Potser, només potser, començant a pensar en els altres.


 

Ètica i tecnologia

Vivim incardinats en la societat de la imatge, dels mitjans i la comunicació.

Qui té mitjans -econòmics, humans i creatius- sovint prova de sorprendre la massa amb missatges de 20 o 40 segons bellament creats i amb una finalitat ètica suposadament alliçonadora: RESPECT.

Èticament em sembla bé. Si fos un cupaire recalcitrant o un periodista investigador vocacional probablement em deixaria anar i produiria una investigació per saber qui ha creat l'spot, com s'ha finançat, qui se'n beneficia i, potser, em preguntaria si el que ha costat econòmicament té incidència en la massa. M'estic referint, per a qui no ho hagi entès o no vegi tv, a l'spot contra el racisme que protagonitzen rostres "coneguts" del futbol internacional.

No sé qui ha pagat l'anunci. Em temo que si ho investiguéssim acabaríem deduint que l'hem pagat entre tots. I repeteixo que em sembla bé.

El que no entenc és que un equip de futbol pugui arribar a la final de la copa d'Europa gràcies als errors que fa empassar a l'arbitre. I que ningú no en digui res.

Vaig veure la semifinal entre l'atletic de madrid i el Bayern de Munich. Tothom qui va veure el partit va veure que el penalt que va capgirar la balança era una falta fora de l'àrea. Tothom va veure el comportament "barriobajero" de Xolo Simeone com és habitual. I em sembla que el resultat del partit, les decisions preses i la recompensa creen un missatge per a la massa que es carrega tots els principis que amb una suposada bona voluntat s'emeten a l'spot: "enganya, fes triquinyuelles, tot s'hi val si aconsegueixes guanyar".

Vull dir... què té més impacte ètic? Un spot de 20 segons o un comportament tossudament reiteratiu trampós que aconsegueix l'èxit?

M'agrada veure l'esport i la capacitat que tenen alguns esportistes de fer coses espectaculars. Però no m'agraden els tramposos. No m'agrada el missatge que transmet la UEFA perquè en definitiva elque diu és: "si saps fer trampes, acabes guanyant". Aquest és el missatge.

Amb la tecnologia d'avui dia, a l'alta competició, caldria que l'arbitre tingués comandament a distància per fer replay de jugades dubtoses. I que castigués amb el reglament a qui vulgui enganyar-lo (falses agressions, tirades a la piscina, fores de joc dubtosos...). Nomésla tecnologia posaria fora de dubtes raonables els arbitres. I posaria al seu lloc als tramposos.

Amb això sí que es donaria un missatge clar a la massa: les marrulleries no tenen futur.

Però sembla que no interessa ni a organitzacions, ni a clubs, ni a futbolistes, ni a aficionats.

El furgol es asin.


Espero que algun dia els futbolistes se n'adonaran que poden fer alguna cosa més que posar la seva cara a un spot. Espero que algun dia se n'adonaran que el sou que cobren, els imppostos que paguen -o no- i la influència que tenen sobre les persones hauria de servir per alguna cosa positiva. I per fer evolucionar la societat.

M'agrada mirar la virtuositat de l'esport. Però no en faig prou, en aquesta  època que vivim en què un esportista cobra en un any el que no cobraré jo  en tota la vida. En aquesta època que vivim en què tot és aparador o pantalla. I que darrera no hi ha res.

Res.

els símbols i les formigues

La meva intenció en obrir l'enèssim blog era no escriure res que no fos prou fonamentat, reflexionat, corregit, pensat... però em sembla que no tinc remei, i després de 10 anys encara prefereixo poder donar una resposta raonada que deixar-me malinterpretar a twitter.

Llegeixo sempre la Rojals (@replicanta_), des que la vaig descobrir al "Primavera, estiu, etc...". La segueixo perquè escriu molt bé i es fa entenedora. Sovint amb articles rodons. Probablement fonamentats, reflexionats, corregits, pensats...

No m'acaba d'agradar la secció que ha obert a l'"Ara". La trobo com de fireta. Com si aspirés -legítimament és clar- a què els de minoria absoluta li obrin una secció al Polònia. Que sí, que fa gracieta. Però no em convenç que escrigui -la rojals dixit- per a dones, i atacant un cop i  un altre els homes amb estereotips femimasclistes. Que volen anar de feministes però que acaben copiant allò que critiquen, vull dir.

Quan jo era menut, i sense que m'ho haguessin inculcat ni a casa ni als hermanus de la Salle, no suportava els nens que estiraven les cues a les nenes, ni els que les empentaven. Jo les veia com a persones que no mereixien tracte diferent. I sovint em quedava bocabadat veien com les "víctimes" frisaven pels galifardeus que les emprenyaven. Allà, em sembla, es va gestar la meva comprensió cap a les femimasclistes.

A la secció d'avui de l'Ara,  esperava trobar una argumentació rodona, ni que fos en pla paròdia, per a l'ús de la copa menstrual. És un  artilugi que defenso i promoc des de fa més de 10 anys i em fot ràbia que quedarà com un invent més de les de la CUP que ja no saben què fer per sortir als diaris. I em fot ràbia, perquè sobretot la clientela de l'Ara, haurà perdut la oportunitat que algú amb ascendència intel·lectual com la Rojals no hagi defensat l'ús de la copa més que per cridar l'atenció al títol.

Tot això m'ha portat a pensar en una polèmica interna de la CUP relacionada amb acusacions de racisme i com de fàcil és agafar-se a un símbol per fer-ne bandera (com fa la Marta Rojals sibilinament, quan vol). Vaig llegir l'article que va publicar Xavier Diez al seu blog de Vilaweb. I també els articles referenciats (el de l'orígen de la polèmica i el de Narcís Diaz, de l'Espai antiracista de Salt).

M'agrada molt el que diu i argumenta Xavier Diez (@herodot10) i també m'agrada com escriu i el que diu de fons. Trobo que sovint, i amb twitter més, ens agafem als símbols i fem poc la feina de formigueta de pensar i analitzar. I fem molt poc la feina de formigueta de pensar si el que diem té o no té repercusions en qui ens -us- llegeix.

A mi em serveix quan em trobo amb veritats com temples a la primera, fer la reflexió inversa com sembla fer Xavier Diez encara que no  ho anomena així. I en el cas del seu article, amb entre altres l'ús del hijab als centres d'ensenyament, jo em plantejo: s'hauria de permetre l'ús del cilici a les escoles? Deixem-ho aquí.

Pel que fa a la secció de la Marta Rojals, em molesta sentir-me al·ludit pel fet d'haver nascut home (no ho vaig triar, evidentment) i atacat perquè els meus avantpassats no van inventar un remei per la menstruació. I evidentment em pregunto: perquè les dones no ho van inventar? Em sembla pueril seguir donant la culpa als homes del que les dones no van fer. De la mateixa manera que em sembla infantil per part de les esquerres defensar sine qua non, models que no defensarien si s'apliqués a l'esglèsia catòlica.

Ens tractem d'una punyetera vegada com a persones? O hem de seguir in eternum pensant-nos com a víctimes sense fer res més?

Estructures d'Estat i el Gran Dictat

No aniré mai a un reality-show ni de prota ni de públic. Difícilment aniré mai a un concurs televisiu per diversos motius. Però  suposo que com molts altres ciutadans -en el millor sentit de la paraula- em fa gràcia el programa de la CCMA "El gran dictat".

Quan vaig veure la opció, ja fa mesos, de participar-hi o més aviat competir virtualment amb els que hi participen presencialment vaig pensar que em faria gràcia provar-ho.

Em vaig baixar al mòbil l'app oficial i vaig quedar ben decebut quan vaig veure que no funcionava.

Fa un parell de setmanes vaig escoltar al programa que hi havia una nova versió per jugar on-line i en temps real. Així que avui he instal·lat la nova versió.

He estat pacient esperant a provar-la.

Les paraules del primer nivell solen ser assequibles i pensava que no tindria problemes i que me'n sortiria bé, jugant des de casa: una darrera l'altra, abans no s'esgotés el temps a la tv, em sortia una paraula que jo no havia escrit i em donava error. Ho he provat amb el segon nivell, i l'error es repetia.

Sense massa esperança, he entrat a twitter, que tenia obert al ordinador, i he fet aquesta conversa amb "elgrandictat":

He d'agrair la ràpida resposta i la professionalitat de qui m'ha respost. Però clar... pel que em diuen, l'app de lla que fan tanta publicitat en antena "només" funciona amb la TDT tradicional en temps real. I dic només entre cometes perquè no conec en aquest moment quin percentatge de població està connectada a la TDT o a la fibra. Però em pregunto perquè si ja coneixen el problema "amb altres operadors", perquè no n'informen en el moment de baixar-te l'app i, sobretot, en antena quan en fan publicitat al programa.

Però al final, la meva darrera pregunta que encara no ha obtingut resposta és: "no aniria sent hora d'una estructura d'Estat en comunicacions?"


Perquè la darrera vegada que vaig llegir a la premsa escrita i a la digital de la problemàtica de les telecomunicacions va ser quan el govern central retallava canals de tdt al govern català. I l'expresident Mas es queixava que amb la retallada no es podria fer la retransmissió de la fòrmula 1. No ho vaig entendre gaire. Ni les retallades d'uns ni l'interès dels altres.


Mentres... a algú deu preocupar com s'organitzen les telecomunicacions. Algú deu estar treballant per tenir o obtenir un espai de comunicacions català, propi. Espero que algú estigui treballant perquè internet, ràdio i televisió arribi a tot el territori dels països catalans d'una vegada sense fronteres. (Haurem de crear una ONG o reconvertirem LOCALRET en un ens que efectivament se'l reconegui per una feina ben feta i sense fronteres?)

Em sembla que en molts temes, en tots els temes, ens hi hem d'implicar raonant-los. I potser va sent hora de fer servir twitter i les xarxes no només per olé, olà... i que guapos que esteu i que bé que ens ho passem.

Així que hi deixo la meva...

Teatre

Des de molt jovenet vaig voler NO viure la interpretació que veia que m'envoltava. No entenia el perquè de voler interpretar a la vida quotidiana i ho identificava amb falsetat frívola o, en alguns casos en què em mostrava més crític, amb hipocresia.

Tenia nou o dotze anys i no entenia perquè els nens havíen d'empentar les nenes o estirar-los-hi els cabells o les cues, quan si ho feien era perquè elles els hi agradaven. I no entenia les nenes que els hi feien cas.

A la pre-adolescència, anys 70 del segle passat, em vaig creure el missatge més humanista del catolicisme progre. I m'ofenia molt el que jo creia que era hipocresia de les persones de la meva societat més propera que a missa "perdonaven i donaven la mà" i que quan sortien de l'església seguien odiant. No vaig entendre fins molts anys més tard que tots aquells ximples que m'envoltaven només feien teatre. Un teatre social que creien necessari.

Me'n vaig anar quan vaig poder. Tant lluny com vaig poder. Mil dos-cents quilòmetres em va semblar una distància prou raonable pel que es podia fer en aquells moments.

Em vaig distanciar de l'entorn més proper. D'aquell entorn que em semblava tant fals. Hi la universitat de la vida em va ensenyar que per sobreviure i ser acceptat m'havia d'adaptar fent teatre.

Vaig fer aprenentatge i -dissimulant- vaig tornar a les conviccions. Vull dir que vaig aprendre a conviure amb les contradiccions. Tenir el pensament íntegre, sobreviure amb interpretació. Interpretar socialment per ser lliure personalment.

No és un aprenentatge fàcil si la raó és clara  i la capacitat d'interactuació social es basa, només, en la imitació.

Però de la observació i de la imitació vaig fer el pas a la interpretació. El pas va ser definitiu i la consciència del fer teatre em va deslliurar del pes de la culpabilitat de l'herència catòlica.

Van ser quasi vint anys d'una felicitat minsa, irresponsable, jovenívola, ignorant. Però plaent i autocomplaent.

Entre mig, la vida. Coherent amb els principis i la raó i per tant... condemnada al fracàs social i personal.

Les circumstàncies que s'acumulen i et fan sentir que tot l'univers et va a la contra... fins que un dia descobreixes que tot l'univers s'ha confabulat a favor teu i que la vida és meravellosa.

Fins un dia que et despertes envoltat de merda per tots costats. I te n'adones i han passat cinquanta anys. I tot el teatre que vas aprendre a fer en algun moment no va servir de res per ara. Va servir pel seu moment. Ara... ja s'ha acabat interpretar -o quasi- el que no hi ha. Queden pocs papers per fer. Els que queden m'interessen poc. I potser caldrà tornar a l'origen, Acceptar amb dignitat -la poca que quedi- els principis. I deixar de perdre el temps en converses i relacions absurdes. I entendre que acceptar les realitats potser ens acabaran convertint en personatges. De teatre.

Falsos tints

Si una dona es tenyia els cabells, es pintava les ungles, els llavis, la boca... quasi mai  ha estat qüestionat.

Jo ho he  qüestionat sempre en les meves relacions. Cal? de veritat cal?

A mi m'ha agradat algunes vegades pintar-me una ombra a les parpelles. Un perfil a algun llavi. Com una mostra de divertimento a qui em diu que m'estima.

Si ho fes cada dia per "sentir-me" bé, arreglat, seductor... suposo que la majoria dels meus congèneres em prendrien per desequilibrat.


Si provo de mantenir converses més enllà de les innecessàries i inútils relacions socials sembla que busco alguna cosa.


Deixo iniciatives personals a la decisió d'altri. No vull ser res, ni semblar res, ni semblar buscar res. Per això... no em cal posar-me cap tint al cap, ni als ulls ni a la boca.

Ensenyament, educació i futur

Tots aquests anys, des que la Generalitat de Catalunya té competències en ensenyament, s'han fet moltes coses. Algunes de positives i altres no tant. Jo encara vaig ser dels que no van estudiar català a l'escola ni majoritàriament en català. Envejo -vaig envejar- les generacions que van venir després perquè sí que van poder, si van voler, estudiar amb normalitat lingüística.

La defensa de la llengua a l'ensenyament -fins a secundària- és potser una de les poques coses que cal reconèixer que s'ha fet força bé. És important, però no suficient. I sempre m'ha fet mala espina, una certa coïssor al pensament, aquell delit de la majoria de polítics manaires d'insistir tant en la necessitat de l'anglès com a tercera llengua o com a substituta en segon lloc del castellà. Dedueixo -i vull benpensar- que tants anys de ser bons alumnes a la universitat els hi va fer estalviar el  sentit crític i van acceptar de totes totes que sense l'anglès no som res.


Que quedi clar que m'agrada comprovar que els nostres dirigents, els d'aquí, poden i saben comunicar-se en tres, quatre o cinc llengües. Això no ho qüestiono. Al contrari: em fa força pena veure que les més altes instàncies espanyoles en parlen amb dificultat només una. I encara gràcies. I tot i així, aquesta no sembla ser una qüestió que declini el vot.


El que no m'agrada i gens és que s'estigui instal·lant a la societat una tolerància excessiva cap al sistema d'ensenyament. Definitivament, pares i mares deixem fer, ens creiem el que diuen a primària i a secundària i qui dia passa any empeny. Però després tots ens escandalitzem de la societat que tenim (quan ens ho venen els telenotícies, les ràdios i la premsa) i no ens impliquem a resoldre "el sistema de fer-ho" quan tenim fills en edat escolar. Perquè sí, els que cometran barbaritats quan siguin ninis, seran els nostres fills i els seus companys i companyes aixoplugats pel nostre silenci i per esperar que passin de curs. Fins aquí la crítica als pares i mares.


La crítica als profes i als mestres: els que tenen consciència i vocació, ho estan fent molt malament. Pel que jo sé, es barallen amb equips directius quan és el cas però poc, que els hi va el sou i, potser, una destinació el següent curs a doble distància.  Segurament que els hi cal més suport emocional i més recolzament i més mitjans. Però sobretot els hi cal aprendre a ser transparents amb pares i mares i explicar les coses com son: ser menys corporativistes i implicar tothom a treballar conjuntament des de la informació, no pas des de la voluntat ignorant.


La crítica als polítics.

Evidentment ha de ser la més dura perquè al final són els que hi tenen més responsabilitats. Ja he dit al principi que han fet coses bé. Però n'han fet moltes de malament. I no s'hi val aquí a fotre culpes a Madrit: ensenyament, serveis socials, protecció a l'infancia són competències pròpies. I les competències -i els diners per defensar-les i fer-hi polítiques- no són negociables.

Els meus fills ja estan acabant secundària. Així que la crítica que faré de les polítiques d'ensenyament venen de la pròpia experiència.

La manca de formació del professorat per detectar, per diagnosticar si es vol, mancances en l'alumnat és manifesta. No s'hi val aquí adduir manca de recursos, ni ràtios, ni estrés: hi ha molts mestres incompetents sigui per falta de formació, de capacitat o de vocació.

La manca d'agilitat de l'administració, les administracions, en coordinar-se i en actuar és un altre punt feble. No pot ser que des que es detecta un problema "menys greu", d'aprenentatge, de sociabilitat, de comportament... passin tres mesos fins que l'altra administració (serveis socials, EAPS, etc...) comenci a obrir expedient. Perquè després d'obrir l'expedient passen tres mesos més fins a la primera actuació de diagnosi. I tres mesos més fins a fer-ne una valoració. I ja ha passat un curs escolar i la mainada no para de créixer encara que l'administració sigui lenta i obsoleta i ineficaç. Aquesta manca de resposta, aquest deixar que passin els cursos sense resoldre problemes, influeixen sobre les persones -alumnes- que van perdent oportunitats d'integrar-se, de seguir el ritme normal d'aprenentatge i de relacions socials. I amb cada pèrdua, un conflicte pel futur.

Més greu em sembla en tots aquests anys de democràcia no s'hagi fet cap debat públic sobre quina mena de sistema d'ensenyament volem. Que no s'hagi fet una reflexió clara i transparent sobre la situació i els equipaments disponibles. Sobre els centres concertats... Que no s'hagi fet un debat públic -perquè tant demanar la participació de la gent si no se li dóna eines de participació?- sobre com es gestiona la inclusivitat dels discapacitats, com la no discriminació per sexe o per diversitat sexual o racial.  No s'ha debatut públicament i s'han aplicat polítiques sense consens social. I els pares i mares hem portat els fills a centres d'ensenyament on a principi de curs ens venen flors i violes. I quan a primers o mitjan de curs demanes on són les flors... et diuen que el teu fill mai ha estat desatès. És cert: saben qui és i ningú ha abusat d'ell. Però tampoc no han fet gaire res per ell quan se n'han adonat que no és com els altres. I qui dia passa any -i curs- empeny.

Més greu em sembla en tots aquests anys de democràcia no s'hagi fet cap debat públic sobre quina participació han de tenir els pares i mares a les escoles. Hi ha els claustres, sí. Amb una suposada representació. algú ha quantificat quants pares i mares amb problemes d'exclusió social estan representats als claustres? A les AMIPAS? I què fan les associacions de mares i pares més enllà de recaptar diners per sufragar viatges de final de curs? Les Federacions d'associacions de mares i pares se n'emporten bones subvencions. En què reverteixen a cada poble? a cada escola?

Fins aquí he fet la meva particular reflexió d'algunes mancances repartint culpes i deures a uns i a uns altres a partir d'experiències viscudes en els meus fills. Una reflexió particular i molt resumida perquè si no aquest post es faria etern i espero que només sigui una introducció a moltes altres mancances.

Però tot això, que no deixa de ser un pretext per pensar o fer pensar que l'ensenyament que donen a les escoles i l'educació que donem a casa té molt a veure amb com seran els nostres fills i com es comportaran d'aquí uns anys, era també una introducció per un tema molt més extens també a tractar  en altres posts: la formació universitària i la formació professional.

De la primera, la universitària, només deixaré un vídeo del que passa als nostres admirats Estats Units d'Amèrica (del nord).

TV3. 30 minuts: Titulats i endeutats.

I només una reflexió: algú s'ha parat a pensar - a part dels universitaris afectats- què vol dir passar de diplomatures i llicenciatures a  graus i màsters?

Quines repercussions culturals, intel·lectuals, socials i econòmiques suposen?

Tampoc d'això se n'ha fet cap debat participatiu, públic i científic. I em sembla que estaria bé que abans de fer canvis d'ensenyament, d'educació i de futur d'aquesta magnitud, es fes un exercici de transparència i d'informació perquè entre tots poguéssim decidir quina mena de societat volem d'aquí 5, 10 o 20 anys... perquè no ens agafi amb els pixats al ventre, i perquè no tornem a donar les culpes a les víctimes d'una societat que fem entre tots. Per acció o por omissió.


(continuarà...)

el masclisme soterrat vs persones declarades, paritats i ximpleries políticament correctes

Fa massa anys que he abandonat les tertúlies -que en això s'han convertit- que imaginava converses o discussions amb criteri pel que fa al tema del masclisme i de quasi tots els ismes.

Imagino o vull imaginar que la majoria de persones, de les bones persones que conec, no em miren ni em veuen com un mascle. Vull pensar que si s'apropen prou a la meva mirada, a la meva veu, poden veure i sentir que no sóc cap amenaça, que sóc com jo els vull veure a elles i a ells: com a persones iguals i diverses.

Malauradament, o he tingut mala sort o he atret massa persones amb ganes de guerra -o curtes de base del que ja han pensat els altres i del pòsit que et deixa poder-hi rumiar- i he acabat claudicant als debats públics que s'acaben semblant més a tertúlies amb personatges ebris i que argumenten més des dels budells que des del cap i que no em porten res positiu.

Avui he llegit l'article de la Marta Rojals a Vilaweb, provocant -com quasi sempre amb excel·lència literària-  al personal. I coneixent-la per haver-la seguit en l'obra publicada sé que de la mateixa manera que avui defensava uns arguments, hauria defensat -molt millor que jo- si no els arguments contraris (que també), alguns de semblants als meus. I he de reconèixer que té molt mèrit disposar d'aquesta capacitat.

Però l'article que he llegit m'ha tornat a aquella disputa que tinc amb mi mateix des de fa tants anys. I és que des de fa molts anys, per defensar una forma de fer i de ser igualitària entre sexes, entre classes, en definitiva entre persones, he acabat rebent més bufetades de les persones a qui volia apropar-me que no pas de les que les atacaven.

La Marta (@replicanta_) fa trampa. Una trampa lícita, si es vol. I probablement per defensar una causa justa i que jo també defenso: les persones som persones independentment del sexe, de la raça, de la classe social, de la cultura, de les capacitats o discapacitats intel·lectuals, físiques o sensorials. D'entrada, les persones ens mereixem respecte i tendresa.

Encara que siguem homes.

I això, això darrer, aquestes 4 paraules, són les que trobo a faltar al discurs i a l'argumentari de la Marta i de quasi totes les feministes. Perquè ha arribat un moment que la discriminació positiva ha creat i està creant un greuge de posar tots al sac del contrari i, encara més, de l'enemic.

I n'hi ha molts que som amics però no ens hi volen.

És un discurs en essència, el del feminisme com molts d'altres (racisme, classisme, masclisme... ), que alimenten els intel·lectuals xenòfobs. A partir de defensar una causa justa, s'exageren tant els tòpics que es perd la visió de cada planta per veure només un bosc de verdisses i ortigues.

Dono tota la raó a la Marta en la crítica al diari (que tampoc citaré) que va fer els peus de foto clarament manipuladors. És una prova més de què el no esmentat  diari no té cap mena de credibilitat en cap de les seves seccions ni en la seva editorial ni en la ideologia que sustenta en tot el seu grup editorial.

Però precisament per això, em sap greu que la Marta agafi com a punt de partida de la seva crítica aquest mitjà, perquè potser sense voler-ho li fa el joc al masclisme: li dóna conversa a la barra de bar.

Ja m'estic allargant massa. Però he deixat pel final un parell de coses que volia dir sense atacar ningú i sense defensar-me de ningú.

Em sembla que he d'aclarir, per si algú encara no ho ha entès, que no passa pel meu cap el prejudici. Per cap motiu.

I vull deixar clar també que el que em sembla preocupant del tema de fons que planteja la Marta és una qüestió que no ha fet evident. Penso que la crítica de qui s'exposa públicament és sempre, sempre positiva. I que no s'hi val que el que s'exposa públicament faci després el ploramiques posant-se sota el paraigües de les discriminacions a les minories. Ni que ningú, ningú, els defensi per això. La senyora Arrimadas sabia molt bé on es posava quan s'hi posava, com la senyora Gabriel. O com el senyor Iceta o com el senyor Duran. Com diuen a les espanyes, que cada palo aguante su vela.

No em sembla correcte defensar -només- la senyora Arrimadas perquè un mitjà de comunicació li posi un peu de foto. Ni només perquè sigui dona. Com no em sembla correcte criticar-la per les mateixes circumstàncies. Si vol demostrar alguna cosa -que fins ara no ha fet- que ho demostri. I el mateix argument aplico al senyor Iceta -mascle, baixet, grassonet, calv, i moltes coses més- que tant em podrien servir per defensar-lo com per defenestrar-lo.  I tot un seguit de personatges públics -mascles, femelles, transexuals, d'esquerres, de centre i de dretes- que no donarien per acabar-ho en una nit...

Tampoc no em sembla correcte que no es pugui criticar algú perquè políticament no és correcte. 

A veure... tots som esclaus de les nostres paraules, però encara som més esclaus dels nostres actes. Sóc molt fan de les CUP perquè els principis bàsics de funcionament, organització, feina feta i estructura s'adiuen amb el que penso. Però ni hi milito ni hi militaré mai perquè no estic disposat a què utilitzin el meu nom per defensar estratègies errònies com les que han fet possible cedir poder a populars o socialistes a les institucions. Sóc molt fan de la condició femenina -estic segur que el meu cervell té més d'un 60% d'aquesta condició- però no militaré mai a una organització feminista on el primer que voldran fer és castrar-me, perquè només com a persona íntegra em sé feminista. Si em tallen els collons, deixaré de ser qui sóc.

He escrit a córrecuita. Sense bastides. Però em sembla que és  part del que volia dir avui.


(afegitó el 23/01/2016)

L'altra dia  em vaig deixar coses que van relacionades amb el tema. Em sembla d'una gran hipocresia totes les opinions públiques relacionades amb la paritat.

Vull dir... és preferible tenir paritat abans que persones competents?

Sí, ja ho sé i ho aclareixo abans no em comencin a saltar al coll les feminazis de sempre: s'han de donar oportunitats -i més que això, evitar els impediments per prejudicis- d'accés a llocs rellevants a tothom. I hi estic d'acord.

Però aquesta tarda (avui dissabte 23 de gener) sentia a Catalunya Ràdio el mestre Puyal després del partit del Barça a Màlaga. Es congratulava que una periodista entrevistés una dona com a màxima representanta de la junta directiva barcelonista, i se n'alegrava -jo també- d'un fet que fa uns anys hauria estat impensable.

Ara bé, aquesta lloada representant de la directiva -de la qual no he sentit el nom- ha fet l'entrevista en un correctíssim castellà (ignoro si parla habitualment o no en català i quina és la seva dicció i accent). I ignoro també quins mèrits ha fet per ser de la junta del barça o només hi és per qüestions paritàries.

Sigui com sigui, ja buscaré les dades.

Però torno al tema de fons que aquesta tarda ha volgut incorporar-se a les raons i contraraons dels ismes: la paritat.

Encara és hora que senti o llegeixi tant repetidament com sento i llegeixo reclamar les oportunitats d'iguals per a les dones, que es reclamin amb la mateixa intensitat i insistència per als originaris d'altres races, per als discapacitats, per als i les de tendències sexuals diferents de la heterosexualitat... Veig que sí, que hi ha una regidora d'orígen àrab a Badalona; un polític de podemos en cadira de rodes; un regidor homosexual a l'Ajuntament de Barcelona... I amb això vol dir que amb un ja en fem prou? On és la paritat en aquests casos?

Amb això vull dir que sembla que algunes discriminacions són políticament i social més correctes que d'altres. Per tant, em crec tant poc qui s'omple la boca de la necessitat de la paritat com qui omple els discursos de femenins genèrics...

Les meves conclusions:

Hi ha massa discurs sense contingut i sense parar-se a pensar. Hi ha massa opinadors que s'agafen a un titular del moment per aprofitar el moment. I hi ha molt poca voluntat i ganes de fer feina en profunditat. Una societat no es canvia "gràcies" a unes eleccions. Tot i que unes eleccions poden ajudar a posar les bases per a canviar una societat. És a dir, convertir en llei allò que el poble vol, treballant de baix a dalt, i no a l'inrevés.

Ara per ara, vivim en una societat que detesta la diferència. I per pròpia experiència i per la viscuda en els meus fills, hi ha una feina enorme a fer a les escoles, instituts i universitats. Però això serà tema per a un altre post.

Jo, ara

Em sento físicament i moral cansat.

Massa batalles i massa anys d'altibaixos han reforçat una personalitat que ja tenia i contra la que no vull lluitar més per ser més socialment acceptat. Ja m'he cansat de provar de ser l'esquerrà que s'adapta al món dels dretans. Qui m'entengui i m'accepti com a esquerrà, una benvinguda. I qui no, que es foti.

No em vull tornar a justificar per ser com sóc ni fer veure que sóc d'una altra manera.

El temps de creure'm un personatge ja ha passat. Va ser molt gratificant i em va demostrar, per segona vegada, que sí que és possible viure una vida diferent de la habitual i ser un altre. Però tot això és una altra història.

Obro l'enèsim blog -qui sap si el darrer- amb certesa de caducitat.

Me l'imagino en aquest moment com el pensament que deu tenir l'escriptor que en sap abans de començar un llibre: sap que vol fer alguna cosa, explicar alguna història... i que un dia haurà d'escriure una darrera pàgina per tancar el projecte.

Tots els meus altres blogs que han existit els vaig parir emocionalment, com una necessitat vital de comunicació immediata. Alguns van durar -estan duran- anys; d'altres, només mesos. Però tots els vaig obrir sine die. No em vaig plantejar en cap moment que un dia es moririen.

Aquest és diferent.

L'obro amb la intenció d'aclarir-me temes i endreçar-ne bocins de coneixement. Sóc una persona massa dispersa com per centrar-se en un sol tema, treballar-lo, arribar a conclusions, creure-me-les i posar la mà al foc. També sóc una persona prou agnòstica - i amb el pes de l'experiència a les espatlles- com per poder declarar fe cega per cap altra persona i els seus pensaments. Però reconec que hi ha moltes altres persones, quasi tot l'univers, que escriu millor que jo i que pensa millor que jo. Cada una en temes que sí que ha tingut la paciència, la perseverança, la capacitat, d'analitzar i de concloure millor que jo.

Així que la meva intenció -espero que no sigui només un propòsit d'any nou- és recollir les paraules de qui ha gastat temps en rumiar diferents temes que em preocupen i dir-hi la meva. D'alguna manera torno al mètode científic que assaja conclusions a partir de premisses d'altres.

Finalitat real no n'hi ha cap: no vull treure rendiment econòmic, ni aconseguir relacions socials, ni deixar un manual pels fills ni per a investigadors o psicòpates. Potser només espero, si aconsegueixo fer-ho, recopilar informació i etiquetar-la ordenadament perquè em sigui més fàcil trobar-la. I limitar els temes d'interès a una cinquantena de categories.

Quina caducitat tindrà?

Depèn de moltes coses. Bàsicament del que trigui a avorrir-me. També, de què altres -al món físic- interessos em puguin apartar o m'obliguin a fer-ho d'aquest projecte. Hi ha qui escriu una novel·la, o un assaig, en tres mesos. I hi ha qui triga tretze anys.

M'agradaria, i és només un pensament, poder tancar aquest blog -o deixar-lo sense actualitzacions- d'aquí a tres anys.

Alea jacta est.