títols, categories i persones

Fa dos dies vaig anar al CAP perquè em fessin una revisió de la darrera intervenció.

Em va atendre primer una tècnica superior. Més humana i menys fatxenda del que em tenen acostumat. També més racional i comunicativa. Després d'inspeccionar-me i fer una primera valoració em va semblar sentir que anava a buscar una companya -una tècnica mitjana- que va ser la que va fer, a la pràctica, la feina bruta de forma força neta.

Eren "joves", asèptiques, professionals.


Avui he arribat a l'hora que tocava. He esperat vint minuts. En aquesta estona rumiava evocant la figura de la tècnica mitjana que em va atendre fa dos dies. Pensava en la notícia que vaig llegir fa uns dies d'un metge que van detenir per exercir de metge sense tenir oficialment el títol encara que estava oficialment col·legiat.

No recordo quantes vegades en els darrers vint anys hauré donat la mateixa resposta als metges i metgesses que m'han diagnosticat: "per dir-me això has estudiat 5 anys de facultat i dos de MIR?".

Jo, sempre fent amics...

Vaig ser un assidu seguidor de les sèries americanes de CSI. A part de l'estètica i les trames, em cridava l'atenció com era possible que una ballarina de club de nit acabés treballant d'investigadora -i al final quasi de cap- d'un departament d'investigació científica criminal. Em cridava l'atenció perquè la imatge de l'ensenyament nord-americà era la de la súper especialització. I després les sèries m'ensenyaven que no: la ballarina que aconseguia feina i es formava podia esdevenir la dona que es feia a ella mateixa encara que a l'institut hagués fet un curs especialitzat de macramé.

Rumiava tot això barrejat amb les imatges dels nois i noies que aquests dies s'examinen de selectivitat per tenir nota final per "poder entrar amb sort" a alguna universitat que han triat, amb com d'il·lusionats estan de ser bons nois i bones noies, pencaires, que entraran a fer un grau -abans una carrera- que no els servirà per res més que per a ser tècnics mitjans i que si volen ser tècnics superiors hauran d'acabar fent i pagant un màster. Total, per tenir dos o tres títols. Que no garantiran res als seus clients o pacients. Depèn del cas.

Estava en aquest episodi de barreja de pensaments quan he sentit que em cridaven. La tècnica mitjana que avui li ha tocat la feina bruta no era la de fa dos dies. M'ha tractat amb la mateixa professionalitat i la mateixa asèpsia de fa dos dies, Però amb molt més tacte.

Potser perquè té una altra edat i pot i sap veure les coses d'una altra manera. Potser perquè té una altra categoria personal que té poc a veure amb els paràmetres que avui i aquí sembla que ens valoren.

No sé què ha passat amb el metge que no tenia títol (i del que cap pacient es va queixar segons els diaris). Potser quan tinguem estat propi ens caldrà recuperar un diari com "El Caso" que no deixava cas sense resoldre. Perquè la premsa d'aquest país, per més tècnics mitjans, superiors i "afegits" d'altres labors que tingui no sembla que en cap cas es distingeixi per fer un seguiment i una anàlisi investigadora de la realitat (amb comptades excepcions).