M'agrada ser raro

Tothom creu tenir ja la clau de la felicitat. Ser proactiu, ser independent, saber que tot depèn d'un mateix, somriure...

A mi m'agrada somriure perquè alguna cosa em fa somriure. No pas perquè toqui o perquè calgui donar una imatge. Ja ho sé sóc raro.

Veig - observo - massa companys i sobretot companyes que porten el somriure a la cara perquè toca. Perquè una persona alegra està millor acceptada i cau millor. I s'hi esforcen a ser acceptades i a caure millor.

El que passa és que el dia a dia, les reaccions de les persones, les mostres de com som... ens posen i ens exposen realment com som. I en aquest moment, quan s'observa la disparitat entre el que es vol fer veure i el que s'és, en aquest moment és quan es perd la confiança. És quan veus que el somriure del pallasso era només maquillatge.

M'agrada ser raro. Perquè de vegades ploro sense motiu aparent. I quan somric és de veres. I no em cal ser proactiu de manual perquè m'apassiono amb la feina i no faig veure proactivitat perquè la passió se m'emporta. Encara que ningú ho entengui.

M'agrada ser raro. Perquè ho qüestiono tot. O quasi tot. Sobretot em pregunto sobre la certesa dels missatges -les creences- que cada dia rebem tots multicanal. I alhora, provo de no qüestionar-me les persones. Però la invasió de missatges és tant aclaparant... que és molt complicat trobar -observar- persones poc contaminades amb qui poder congeniar.

No és gens fàcil ser raro. Mai no ho ha estat. Però  em fa peneta la gent que no es rara i que pensa que posant-se el maquillatge en fan prou. Perquè veig i observo que s'avorreixen molt. I no sé si se n'adonen.