Tots aquests anys, des que la Generalitat de Catalunya té competències en ensenyament, s'han fet moltes coses. Algunes de positives i altres no tant. Jo encara vaig ser dels que no van estudiar català a l'escola ni majoritàriament en català. Envejo -vaig envejar- les generacions que van venir després perquè sí que van poder, si van voler, estudiar amb normalitat lingüística.
La defensa de la llengua a l'ensenyament -fins a secundària- és potser una de les poques coses que cal reconèixer que s'ha fet força bé. És important, però no suficient. I sempre m'ha fet mala espina, una certa coïssor al pensament, aquell delit de la majoria de polítics manaires d'insistir tant en la necessitat de l'anglès com a tercera llengua o com a substituta en segon lloc del castellà. Dedueixo -i vull benpensar- que tants anys de ser bons alumnes a la universitat els hi va fer estalviar el sentit crític i van acceptar de totes totes que sense l'anglès no som res.
Que quedi clar que m'agrada comprovar que els nostres dirigents, els d'aquí, poden i saben comunicar-se en tres, quatre o cinc llengües. Això no ho qüestiono. Al contrari: em fa força pena veure que les més altes instàncies espanyoles en parlen amb dificultat només una. I encara gràcies. I tot i així, aquesta no sembla ser una qüestió que declini el vot.
El que no m'agrada i gens és que s'estigui instal·lant a la societat una tolerància excessiva cap al sistema d'ensenyament. Definitivament, pares i mares deixem fer, ens creiem el que diuen a primària i a secundària i qui dia passa any empeny. Però després tots ens escandalitzem de la societat que tenim (quan ens ho venen els telenotícies, les ràdios i la premsa) i no ens impliquem a resoldre "el sistema de fer-ho" quan tenim fills en edat escolar. Perquè sí, els que cometran barbaritats quan siguin ninis, seran els nostres fills i els seus companys i companyes aixoplugats pel nostre silenci i per esperar que passin de curs. Fins aquí la crítica als pares i mares.
La crítica als profes i als mestres: els que tenen consciència i vocació, ho estan fent molt malament. Pel que jo sé, es barallen amb equips directius quan és el cas però poc, que els hi va el sou i, potser, una destinació el següent curs a doble distància. Segurament que els hi cal més suport emocional i més recolzament i més mitjans. Però sobretot els hi cal aprendre a ser transparents amb pares i mares i explicar les coses com son: ser menys corporativistes i implicar tothom a treballar conjuntament des de la informació, no pas des de la voluntat ignorant.
La crítica als polítics.
Evidentment ha de ser la més dura perquè al final són els que hi tenen més responsabilitats. Ja he dit al principi que han fet coses bé. Però n'han fet moltes de malament. I no s'hi val aquí a fotre culpes a Madrit: ensenyament, serveis socials, protecció a l'infancia són competències pròpies. I les competències -i els diners per defensar-les i fer-hi polítiques- no són negociables.
Els meus fills ja estan acabant secundària. Així que la crítica que faré de les polítiques d'ensenyament venen de la pròpia experiència.
La manca de formació del professorat per detectar, per diagnosticar si es vol, mancances en l'alumnat és manifesta. No s'hi val aquí adduir manca de recursos, ni ràtios, ni estrés: hi ha molts mestres incompetents sigui per falta de formació, de capacitat o de vocació.
La manca d'agilitat de l'administració, les administracions, en coordinar-se i en actuar és un altre punt feble. No pot ser que des que es detecta un problema "menys greu", d'aprenentatge, de sociabilitat, de comportament... passin tres mesos fins que l'altra administració (serveis socials, EAPS, etc...) comenci a obrir expedient. Perquè després d'obrir l'expedient passen tres mesos més fins a la primera actuació de diagnosi. I tres mesos més fins a fer-ne una valoració. I ja ha passat un curs escolar i la mainada no para de créixer encara que l'administració sigui lenta i obsoleta i ineficaç. Aquesta manca de resposta, aquest deixar que passin els cursos sense resoldre problemes, influeixen sobre les persones -alumnes- que van perdent oportunitats d'integrar-se, de seguir el ritme normal d'aprenentatge i de relacions socials. I amb cada pèrdua, un conflicte pel futur.
Més greu em sembla en tots aquests anys de democràcia no s'hagi fet cap debat públic sobre quina mena de sistema d'ensenyament volem. Que no s'hagi fet una reflexió clara i transparent sobre la situació i els equipaments disponibles. Sobre els centres concertats... Que no s'hagi fet un debat públic -perquè tant demanar la participació de la gent si no se li dóna eines de participació?- sobre com es gestiona la inclusivitat dels discapacitats, com la no discriminació per sexe o per diversitat sexual o racial. No s'ha debatut públicament i s'han aplicat polítiques sense consens social. I els pares i mares hem portat els fills a centres d'ensenyament on a principi de curs ens venen flors i violes. I quan a primers o mitjan de curs demanes on són les flors... et diuen que el teu fill mai ha estat desatès. És cert: saben qui és i ningú ha abusat d'ell. Però tampoc no han fet gaire res per ell quan se n'han adonat que no és com els altres. I qui dia passa any -i curs- empeny.
Més greu em sembla en tots aquests anys de democràcia no s'hagi fet cap debat públic sobre quina participació han de tenir els pares i mares a les escoles. Hi ha els claustres, sí. Amb una suposada representació. algú ha quantificat quants pares i mares amb problemes d'exclusió social estan representats als claustres? A les AMIPAS? I què fan les associacions de mares i pares més enllà de recaptar diners per sufragar viatges de final de curs? Les Federacions d'associacions de mares i pares se n'emporten bones subvencions. En què reverteixen a cada poble? a cada escola?
Fins aquí he fet la meva particular reflexió d'algunes mancances repartint culpes i deures a uns i a uns altres a partir d'experiències viscudes en els meus fills. Una reflexió particular i molt resumida perquè si no aquest post es faria etern i espero que només sigui una introducció a moltes altres mancances.
Però tot això, que no deixa de ser un pretext per pensar o fer pensar que l'ensenyament que donen a les escoles i l'educació que donem a casa té molt a veure amb com seran els nostres fills i com es comportaran d'aquí uns anys, era també una introducció per un tema molt més extens també a tractar en altres posts: la formació universitària i la formació professional.
De la primera, la universitària, només deixaré un vídeo del que passa als nostres admirats Estats Units d'Amèrica (del nord).
TV3. 30 minuts: Titulats i endeutats.Que quedi clar que m'agrada comprovar que els nostres dirigents, els d'aquí, poden i saben comunicar-se en tres, quatre o cinc llengües. Això no ho qüestiono. Al contrari: em fa força pena veure que les més altes instàncies espanyoles en parlen amb dificultat només una. I encara gràcies. I tot i així, aquesta no sembla ser una qüestió que declini el vot.
El que no m'agrada i gens és que s'estigui instal·lant a la societat una tolerància excessiva cap al sistema d'ensenyament. Definitivament, pares i mares deixem fer, ens creiem el que diuen a primària i a secundària i qui dia passa any empeny. Però després tots ens escandalitzem de la societat que tenim (quan ens ho venen els telenotícies, les ràdios i la premsa) i no ens impliquem a resoldre "el sistema de fer-ho" quan tenim fills en edat escolar. Perquè sí, els que cometran barbaritats quan siguin ninis, seran els nostres fills i els seus companys i companyes aixoplugats pel nostre silenci i per esperar que passin de curs. Fins aquí la crítica als pares i mares.
La crítica als profes i als mestres: els que tenen consciència i vocació, ho estan fent molt malament. Pel que jo sé, es barallen amb equips directius quan és el cas però poc, que els hi va el sou i, potser, una destinació el següent curs a doble distància. Segurament que els hi cal més suport emocional i més recolzament i més mitjans. Però sobretot els hi cal aprendre a ser transparents amb pares i mares i explicar les coses com son: ser menys corporativistes i implicar tothom a treballar conjuntament des de la informació, no pas des de la voluntat ignorant.
La crítica als polítics.
Evidentment ha de ser la més dura perquè al final són els que hi tenen més responsabilitats. Ja he dit al principi que han fet coses bé. Però n'han fet moltes de malament. I no s'hi val aquí a fotre culpes a Madrit: ensenyament, serveis socials, protecció a l'infancia són competències pròpies. I les competències -i els diners per defensar-les i fer-hi polítiques- no són negociables.
Els meus fills ja estan acabant secundària. Així que la crítica que faré de les polítiques d'ensenyament venen de la pròpia experiència.
La manca de formació del professorat per detectar, per diagnosticar si es vol, mancances en l'alumnat és manifesta. No s'hi val aquí adduir manca de recursos, ni ràtios, ni estrés: hi ha molts mestres incompetents sigui per falta de formació, de capacitat o de vocació.
La manca d'agilitat de l'administració, les administracions, en coordinar-se i en actuar és un altre punt feble. No pot ser que des que es detecta un problema "menys greu", d'aprenentatge, de sociabilitat, de comportament... passin tres mesos fins que l'altra administració (serveis socials, EAPS, etc...) comenci a obrir expedient. Perquè després d'obrir l'expedient passen tres mesos més fins a la primera actuació de diagnosi. I tres mesos més fins a fer-ne una valoració. I ja ha passat un curs escolar i la mainada no para de créixer encara que l'administració sigui lenta i obsoleta i ineficaç. Aquesta manca de resposta, aquest deixar que passin els cursos sense resoldre problemes, influeixen sobre les persones -alumnes- que van perdent oportunitats d'integrar-se, de seguir el ritme normal d'aprenentatge i de relacions socials. I amb cada pèrdua, un conflicte pel futur.
Més greu em sembla en tots aquests anys de democràcia no s'hagi fet cap debat públic sobre quina mena de sistema d'ensenyament volem. Que no s'hagi fet una reflexió clara i transparent sobre la situació i els equipaments disponibles. Sobre els centres concertats... Que no s'hagi fet un debat públic -perquè tant demanar la participació de la gent si no se li dóna eines de participació?- sobre com es gestiona la inclusivitat dels discapacitats, com la no discriminació per sexe o per diversitat sexual o racial. No s'ha debatut públicament i s'han aplicat polítiques sense consens social. I els pares i mares hem portat els fills a centres d'ensenyament on a principi de curs ens venen flors i violes. I quan a primers o mitjan de curs demanes on són les flors... et diuen que el teu fill mai ha estat desatès. És cert: saben qui és i ningú ha abusat d'ell. Però tampoc no han fet gaire res per ell quan se n'han adonat que no és com els altres. I qui dia passa any -i curs- empeny.
Més greu em sembla en tots aquests anys de democràcia no s'hagi fet cap debat públic sobre quina participació han de tenir els pares i mares a les escoles. Hi ha els claustres, sí. Amb una suposada representació. algú ha quantificat quants pares i mares amb problemes d'exclusió social estan representats als claustres? A les AMIPAS? I què fan les associacions de mares i pares més enllà de recaptar diners per sufragar viatges de final de curs? Les Federacions d'associacions de mares i pares se n'emporten bones subvencions. En què reverteixen a cada poble? a cada escola?
Fins aquí he fet la meva particular reflexió d'algunes mancances repartint culpes i deures a uns i a uns altres a partir d'experiències viscudes en els meus fills. Una reflexió particular i molt resumida perquè si no aquest post es faria etern i espero que només sigui una introducció a moltes altres mancances.
Però tot això, que no deixa de ser un pretext per pensar o fer pensar que l'ensenyament que donen a les escoles i l'educació que donem a casa té molt a veure amb com seran els nostres fills i com es comportaran d'aquí uns anys, era també una introducció per un tema molt més extens també a tractar en altres posts: la formació universitària i la formació professional.
De la primera, la universitària, només deixaré un vídeo del que passa als nostres admirats Estats Units d'Amèrica (del nord).
I només una reflexió: algú s'ha parat a pensar - a part dels universitaris afectats- què vol dir passar de diplomatures i llicenciatures a graus i màsters?
Quines repercussions culturals, intel·lectuals, socials i econòmiques suposen?
Tampoc d'això se n'ha fet cap debat participatiu, públic i científic. I em sembla que estaria bé que abans de fer canvis d'ensenyament, d'educació i de futur d'aquesta magnitud, es fes un exercici de transparència i d'informació perquè entre tots poguéssim decidir quina mena de societat volem d'aquí 5, 10 o 20 anys... perquè no ens agafi amb els pixats al ventre, i perquè no tornem a donar les culpes a les víctimes d'una societat que fem entre tots. Per acció o por omissió.
(continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta-ho si vols