el masclisme soterrat vs persones declarades, paritats i ximpleries políticament correctes

Fa massa anys que he abandonat les tertúlies -que en això s'han convertit- que imaginava converses o discussions amb criteri pel que fa al tema del masclisme i de quasi tots els ismes.

Imagino o vull imaginar que la majoria de persones, de les bones persones que conec, no em miren ni em veuen com un mascle. Vull pensar que si s'apropen prou a la meva mirada, a la meva veu, poden veure i sentir que no sóc cap amenaça, que sóc com jo els vull veure a elles i a ells: com a persones iguals i diverses.

Malauradament, o he tingut mala sort o he atret massa persones amb ganes de guerra -o curtes de base del que ja han pensat els altres i del pòsit que et deixa poder-hi rumiar- i he acabat claudicant als debats públics que s'acaben semblant més a tertúlies amb personatges ebris i que argumenten més des dels budells que des del cap i que no em porten res positiu.

Avui he llegit l'article de la Marta Rojals a Vilaweb, provocant -com quasi sempre amb excel·lència literària-  al personal. I coneixent-la per haver-la seguit en l'obra publicada sé que de la mateixa manera que avui defensava uns arguments, hauria defensat -molt millor que jo- si no els arguments contraris (que també), alguns de semblants als meus. I he de reconèixer que té molt mèrit disposar d'aquesta capacitat.

Però l'article que he llegit m'ha tornat a aquella disputa que tinc amb mi mateix des de fa tants anys. I és que des de fa molts anys, per defensar una forma de fer i de ser igualitària entre sexes, entre classes, en definitiva entre persones, he acabat rebent més bufetades de les persones a qui volia apropar-me que no pas de les que les atacaven.

La Marta (@replicanta_) fa trampa. Una trampa lícita, si es vol. I probablement per defensar una causa justa i que jo també defenso: les persones som persones independentment del sexe, de la raça, de la classe social, de la cultura, de les capacitats o discapacitats intel·lectuals, físiques o sensorials. D'entrada, les persones ens mereixem respecte i tendresa.

Encara que siguem homes.

I això, això darrer, aquestes 4 paraules, són les que trobo a faltar al discurs i a l'argumentari de la Marta i de quasi totes les feministes. Perquè ha arribat un moment que la discriminació positiva ha creat i està creant un greuge de posar tots al sac del contrari i, encara més, de l'enemic.

I n'hi ha molts que som amics però no ens hi volen.

És un discurs en essència, el del feminisme com molts d'altres (racisme, classisme, masclisme... ), que alimenten els intel·lectuals xenòfobs. A partir de defensar una causa justa, s'exageren tant els tòpics que es perd la visió de cada planta per veure només un bosc de verdisses i ortigues.

Dono tota la raó a la Marta en la crítica al diari (que tampoc citaré) que va fer els peus de foto clarament manipuladors. És una prova més de què el no esmentat  diari no té cap mena de credibilitat en cap de les seves seccions ni en la seva editorial ni en la ideologia que sustenta en tot el seu grup editorial.

Però precisament per això, em sap greu que la Marta agafi com a punt de partida de la seva crítica aquest mitjà, perquè potser sense voler-ho li fa el joc al masclisme: li dóna conversa a la barra de bar.

Ja m'estic allargant massa. Però he deixat pel final un parell de coses que volia dir sense atacar ningú i sense defensar-me de ningú.

Em sembla que he d'aclarir, per si algú encara no ho ha entès, que no passa pel meu cap el prejudici. Per cap motiu.

I vull deixar clar també que el que em sembla preocupant del tema de fons que planteja la Marta és una qüestió que no ha fet evident. Penso que la crítica de qui s'exposa públicament és sempre, sempre positiva. I que no s'hi val que el que s'exposa públicament faci després el ploramiques posant-se sota el paraigües de les discriminacions a les minories. Ni que ningú, ningú, els defensi per això. La senyora Arrimadas sabia molt bé on es posava quan s'hi posava, com la senyora Gabriel. O com el senyor Iceta o com el senyor Duran. Com diuen a les espanyes, que cada palo aguante su vela.

No em sembla correcte defensar -només- la senyora Arrimadas perquè un mitjà de comunicació li posi un peu de foto. Ni només perquè sigui dona. Com no em sembla correcte criticar-la per les mateixes circumstàncies. Si vol demostrar alguna cosa -que fins ara no ha fet- que ho demostri. I el mateix argument aplico al senyor Iceta -mascle, baixet, grassonet, calv, i moltes coses més- que tant em podrien servir per defensar-lo com per defenestrar-lo.  I tot un seguit de personatges públics -mascles, femelles, transexuals, d'esquerres, de centre i de dretes- que no donarien per acabar-ho en una nit...

Tampoc no em sembla correcte que no es pugui criticar algú perquè políticament no és correcte. 

A veure... tots som esclaus de les nostres paraules, però encara som més esclaus dels nostres actes. Sóc molt fan de les CUP perquè els principis bàsics de funcionament, organització, feina feta i estructura s'adiuen amb el que penso. Però ni hi milito ni hi militaré mai perquè no estic disposat a què utilitzin el meu nom per defensar estratègies errònies com les que han fet possible cedir poder a populars o socialistes a les institucions. Sóc molt fan de la condició femenina -estic segur que el meu cervell té més d'un 60% d'aquesta condició- però no militaré mai a una organització feminista on el primer que voldran fer és castrar-me, perquè només com a persona íntegra em sé feminista. Si em tallen els collons, deixaré de ser qui sóc.

He escrit a córrecuita. Sense bastides. Però em sembla que és  part del que volia dir avui.


(afegitó el 23/01/2016)

L'altra dia  em vaig deixar coses que van relacionades amb el tema. Em sembla d'una gran hipocresia totes les opinions públiques relacionades amb la paritat.

Vull dir... és preferible tenir paritat abans que persones competents?

Sí, ja ho sé i ho aclareixo abans no em comencin a saltar al coll les feminazis de sempre: s'han de donar oportunitats -i més que això, evitar els impediments per prejudicis- d'accés a llocs rellevants a tothom. I hi estic d'acord.

Però aquesta tarda (avui dissabte 23 de gener) sentia a Catalunya Ràdio el mestre Puyal després del partit del Barça a Màlaga. Es congratulava que una periodista entrevistés una dona com a màxima representanta de la junta directiva barcelonista, i se n'alegrava -jo també- d'un fet que fa uns anys hauria estat impensable.

Ara bé, aquesta lloada representant de la directiva -de la qual no he sentit el nom- ha fet l'entrevista en un correctíssim castellà (ignoro si parla habitualment o no en català i quina és la seva dicció i accent). I ignoro també quins mèrits ha fet per ser de la junta del barça o només hi és per qüestions paritàries.

Sigui com sigui, ja buscaré les dades.

Però torno al tema de fons que aquesta tarda ha volgut incorporar-se a les raons i contraraons dels ismes: la paritat.

Encara és hora que senti o llegeixi tant repetidament com sento i llegeixo reclamar les oportunitats d'iguals per a les dones, que es reclamin amb la mateixa intensitat i insistència per als originaris d'altres races, per als discapacitats, per als i les de tendències sexuals diferents de la heterosexualitat... Veig que sí, que hi ha una regidora d'orígen àrab a Badalona; un polític de podemos en cadira de rodes; un regidor homosexual a l'Ajuntament de Barcelona... I amb això vol dir que amb un ja en fem prou? On és la paritat en aquests casos?

Amb això vull dir que sembla que algunes discriminacions són políticament i social més correctes que d'altres. Per tant, em crec tant poc qui s'omple la boca de la necessitat de la paritat com qui omple els discursos de femenins genèrics...

Les meves conclusions:

Hi ha massa discurs sense contingut i sense parar-se a pensar. Hi ha massa opinadors que s'agafen a un titular del moment per aprofitar el moment. I hi ha molt poca voluntat i ganes de fer feina en profunditat. Una societat no es canvia "gràcies" a unes eleccions. Tot i que unes eleccions poden ajudar a posar les bases per a canviar una societat. És a dir, convertir en llei allò que el poble vol, treballant de baix a dalt, i no a l'inrevés.

Ara per ara, vivim en una societat que detesta la diferència. I per pròpia experiència i per la viscuda en els meus fills, hi ha una feina enorme a fer a les escoles, instituts i universitats. Però això serà tema per a un altre post.