Un de tants... però amb autisme i no

Com tants pares i mares que conec i no, em pregunto cada dia des que van néixer si ho faig prou bé. Em pregunto si faig tot el que es pot esperar de mi per ser un bon pare.

Ja m'he respost moltes vegades a mi mateix que no; que no faig prou ni prou bé. I sempre, constantment, em dono les mateixes excuses: sóc humà, no sóc perfecte ni de lluny, les circumstàncies em sobrepassen...

Els meus dos fills, ara ja adolescents, tenen amb mi una "bona relació".  Quan escolto i llegeixo com són les relacions amb altres fills i amb altres pares i mares, penso que no ho faig tant malament. Que alguna cosa vaig fer bé.

És complicat -ho ha estat tots aquests anys- fer de pare i voler fer de mare donant, vull dir, el model social de fermesa i alhora el d'acolliment, a dos fills que són la nit i el dia com en la majoria dels casos,  Però amb la dificultat afegida que un dels dos sigui  Asperger. Dos fills que es porten quinze mesos de diferència d'edat cronològica. I que viuen dues necessitats emocionals diferents. Amb diferents ritmes i amb diferents lògiques i percepcions de l'entorn i de les relacions socials.

Sé que la situació és més habitual del que pot semblar. I em refereixo ara a què dos fills amb poc temps de diferència, educats conscientment de la mateixa manera, siguin la nit i el dia.

Som humans i triem com i quan volem aprendre i com i quan volem estar amb algú.

Penso en els meus fills i penso en Oriol Junqueras. L'Oriol Junqueras no és fill meu, entre altres coses perquè som, si fa no fa, de la mateixa quinta. Sé que li toca fer un paperot defensant accions i votacions que no entenc que ERC defensi i voti. Només entenc el vot a la continuïtat de subvencions a les escoles concertades i el projecte BCN World, des de l'òptica dels compromisos adquirits per CiU en el seu moment, per la estabilitat de l'actual govern... i  encara. Però em sembla que ERC faria bé d'explicar abans no es produeixin totes les claudicacions que haurà de fer. Perquè els que els hem votat alguna vegada puguem entendre fins quan durarà la pinícul·la...

ERC i Convergència penso que poden ser com aquests fills que són la nit i el dia. Són -d'entrada- bona gent. Però tenen interessos diferents, molt diferents. I està bé que per tirar endavant el govern i el "procés" ERC claudiqui en algunes coses. Però també Convergència hauria de fer cau i net, en contrapartida, i tallar de soca a arrel els dubtes de, com a poc, connivències dels darrers anys. Quid pro quo companys. I explicar-ho.

Perquè si no ho expliqueu, pot molt ben ser que us fotem a tots dos fora de casa.

No s'hi val a pensar que no hi ha alternativa (i no estic pensant en cap dels altres partits que estan fent un paper ben galdós).

Potser algú ja està pensant que el que cal és revolucionar la democràcia. I amb aquesta revolució, canviar també l'status nacional i internacional.

títols, categories i persones

Fa dos dies vaig anar al CAP perquè em fessin una revisió de la darrera intervenció.

Em va atendre primer una tècnica superior. Més humana i menys fatxenda del que em tenen acostumat. També més racional i comunicativa. Després d'inspeccionar-me i fer una primera valoració em va semblar sentir que anava a buscar una companya -una tècnica mitjana- que va ser la que va fer, a la pràctica, la feina bruta de forma força neta.

Eren "joves", asèptiques, professionals.


Avui he arribat a l'hora que tocava. He esperat vint minuts. En aquesta estona rumiava evocant la figura de la tècnica mitjana que em va atendre fa dos dies. Pensava en la notícia que vaig llegir fa uns dies d'un metge que van detenir per exercir de metge sense tenir oficialment el títol encara que estava oficialment col·legiat.

No recordo quantes vegades en els darrers vint anys hauré donat la mateixa resposta als metges i metgesses que m'han diagnosticat: "per dir-me això has estudiat 5 anys de facultat i dos de MIR?".

Jo, sempre fent amics...

Vaig ser un assidu seguidor de les sèries americanes de CSI. A part de l'estètica i les trames, em cridava l'atenció com era possible que una ballarina de club de nit acabés treballant d'investigadora -i al final quasi de cap- d'un departament d'investigació científica criminal. Em cridava l'atenció perquè la imatge de l'ensenyament nord-americà era la de la súper especialització. I després les sèries m'ensenyaven que no: la ballarina que aconseguia feina i es formava podia esdevenir la dona que es feia a ella mateixa encara que a l'institut hagués fet un curs especialitzat de macramé.

Rumiava tot això barrejat amb les imatges dels nois i noies que aquests dies s'examinen de selectivitat per tenir nota final per "poder entrar amb sort" a alguna universitat que han triat, amb com d'il·lusionats estan de ser bons nois i bones noies, pencaires, que entraran a fer un grau -abans una carrera- que no els servirà per res més que per a ser tècnics mitjans i que si volen ser tècnics superiors hauran d'acabar fent i pagant un màster. Total, per tenir dos o tres títols. Que no garantiran res als seus clients o pacients. Depèn del cas.

Estava en aquest episodi de barreja de pensaments quan he sentit que em cridaven. La tècnica mitjana que avui li ha tocat la feina bruta no era la de fa dos dies. M'ha tractat amb la mateixa professionalitat i la mateixa asèpsia de fa dos dies, Però amb molt més tacte.

Potser perquè té una altra edat i pot i sap veure les coses d'una altra manera. Potser perquè té una altra categoria personal que té poc a veure amb els paràmetres que avui i aquí sembla que ens valoren.

No sé què ha passat amb el metge que no tenia títol (i del que cap pacient es va queixar segons els diaris). Potser quan tinguem estat propi ens caldrà recuperar un diari com "El Caso" que no deixava cas sense resoldre. Perquè la premsa d'aquest país, per més tècnics mitjans, superiors i "afegits" d'altres labors que tingui no sembla que en cap cas es distingeixi per fer un seguiment i una anàlisi investigadora de la realitat (amb comptades excepcions).

  

  

  

M'agrada ser raro

Tothom creu tenir ja la clau de la felicitat. Ser proactiu, ser independent, saber que tot depèn d'un mateix, somriure...

A mi m'agrada somriure perquè alguna cosa em fa somriure. No pas perquè toqui o perquè calgui donar una imatge. Ja ho sé sóc raro.

Veig - observo - massa companys i sobretot companyes que porten el somriure a la cara perquè toca. Perquè una persona alegra està millor acceptada i cau millor. I s'hi esforcen a ser acceptades i a caure millor.

El que passa és que el dia a dia, les reaccions de les persones, les mostres de com som... ens posen i ens exposen realment com som. I en aquest moment, quan s'observa la disparitat entre el que es vol fer veure i el que s'és, en aquest moment és quan es perd la confiança. És quan veus que el somriure del pallasso era només maquillatge.

M'agrada ser raro. Perquè de vegades ploro sense motiu aparent. I quan somric és de veres. I no em cal ser proactiu de manual perquè m'apassiono amb la feina i no faig veure proactivitat perquè la passió se m'emporta. Encara que ningú ho entengui.

M'agrada ser raro. Perquè ho qüestiono tot. O quasi tot. Sobretot em pregunto sobre la certesa dels missatges -les creences- que cada dia rebem tots multicanal. I alhora, provo de no qüestionar-me les persones. Però la invasió de missatges és tant aclaparant... que és molt complicat trobar -observar- persones poc contaminades amb qui poder congeniar.

No és gens fàcil ser raro. Mai no ho ha estat. Però  em fa peneta la gent que no es rara i que pensa que posant-se el maquillatge en fan prou. Perquè veig i observo que s'avorreixen molt. I no sé si se n'adonen.