Tantes paraules buides...

Sopo amb els meus fills. Avui el petit, que va per fer els disset, em fa un whatsapp cinc minuts abans de les nou per demanar-me si pot portar la xicota. Cap problema, evidentment.

Procuro ser un amfitrió discret. Poso atenció al contingut de les converses -converses d'adolescents- i no interfereixo si no em demanen de participar-hi verbalment o gestual. Són converses curtes, deslligades i sinceres, que surten improvisadament i en les quals és evident el nerviosisme de la novetat de la situació. Però també la manca de bagatge. I és que les motxilles es van omplint mica en mica gràcies a les pròpies vivències.

Els deixo fer postres sols i al sofà, sense la meva presència, es relaxen. Mentres, llegeixo dos articles cupaires: un de Gerard Horta i l'altre de Lluc Salellas.

Ja em perdonareu, companys... Reconec que l'un i l'altre ja heu passat l'etapa de l'adolescència i -no us conec prou bé- jo diria que teniu una sòlida formació intel·lectual i un cert bagatge vivencial. Amb tot, trobo a faltar a tots dos articles la "autocrítica" que els darrers mesos des de l'àmbit cupaire -i des de fora- s'ha proclamat com a necessària.

Sí. Perquè està molt bé dir que cal fer autocrítica si després es fa. I se'n treu alguna conclusió que serveixi per avançar. Però la sensació que tinc, que ve generada pel que us llegeixo, és que si heu fet autocrítica és per quedar-vos on estàveu. I no és això, companys...

Us anomeno companys perquè crec que tenim pensaments ideològics que són propers. Per aquesta creença us vaig votar les darreres eleccions.

Vaig viure bocabadat la incapacitat de les cups (per a mi sempre han estat plurals) d'entendre quin paper havien de fer amb unitat d'acció des de l'assemblea per  apartar Mas fins al dia d'avui. I tinc la sensació que les cups tot just comencen a sortir de l'adolescència. Tot arribarà...

Torno al tema de la autocrítica.

Els dos articles que he llegit semblen redactats per a ser llegits en assemblea. Si aquesta era la intenció, xapó. Però si el que les cups volen és arribar a transformar la societat on vivim -i això vol dir, convèncer les persones que no us donen suport- cal fer intel·ligible el missatge i argumentar-lo. I donar raons que facin entendre el què i el perquè. No s'hi val a ploriquejar dient que els mitjans no els teniu del vostre costat  si quan hi podeu accedir només repetiu consignes pels vostres. I no s'hi val tampoc que no estigueu a l'alçada de l'acció política quan cal estar-hi.

M'explico: tota la moguda de les escoles concertades.

Si sabeu que teniu la votació perduda (Lluís Llach va explicar en un twit una raó prou clara: la indemnització econòmica no facilitava dedicar recursos a educació), perquè no actueu amb intel·ligència i feu una proposta que "passats els compromisos actuals, no es subvencionarà cap escola que discrimini per sexe"?

Hauríeu colat un gol a la dreta -perquè la majoria de JxPS s'hi hauria apuntat- i hauríeu visualitzat que feu feina parlamentària. Ara, heu perdut una votació i us queda refugiar-vos en la patadeta a terra i a criticar els parlamentaristes. Això, la gent que vota,, la gent que viu el dia a dia, no ho entén. I no us hi apropeu. Heu fet autocrítica d'això?

No em serveix el discurs de  què sou súper guais i que sabeu el que la classe treballadora i nacional vol. I que heu d'insistir i treballar des del municipalisme.

Clar que cal treballar des dels ajuntaments, i des de les revindicacions socials i des d'on es cometi una injustícia.

Però no heu d'oblidar que qui  ha sortit als carrers els darrers cinc anys a reivindicar independència -i sí, també, justícia social- ha estat la gent. I molta gent que encara no us fa confiança.

La autocrítica comença per pensar perquè molta gent que us va votar a les darreres eleccions us ha perdut la confiança. Com heu de fer i actuar perquè us en tornin a tenir.  No pas per a com solucioneu els vostres problemes interns. Perquè els vostres problemes interns els heu de resoldre vosaltres. Potser, només potser, començant a pensar en els altres.