Tantes paraules buides...

Sopo amb els meus fills. Avui el petit, que va per fer els disset, em fa un whatsapp cinc minuts abans de les nou per demanar-me si pot portar la xicota. Cap problema, evidentment.

Procuro ser un amfitrió discret. Poso atenció al contingut de les converses -converses d'adolescents- i no interfereixo si no em demanen de participar-hi verbalment o gestual. Són converses curtes, deslligades i sinceres, que surten improvisadament i en les quals és evident el nerviosisme de la novetat de la situació. Però també la manca de bagatge. I és que les motxilles es van omplint mica en mica gràcies a les pròpies vivències.

Els deixo fer postres sols i al sofà, sense la meva presència, es relaxen. Mentres, llegeixo dos articles cupaires: un de Gerard Horta i l'altre de Lluc Salellas.

Ja em perdonareu, companys... Reconec que l'un i l'altre ja heu passat l'etapa de l'adolescència i -no us conec prou bé- jo diria que teniu una sòlida formació intel·lectual i un cert bagatge vivencial. Amb tot, trobo a faltar a tots dos articles la "autocrítica" que els darrers mesos des de l'àmbit cupaire -i des de fora- s'ha proclamat com a necessària.

Sí. Perquè està molt bé dir que cal fer autocrítica si després es fa. I se'n treu alguna conclusió que serveixi per avançar. Però la sensació que tinc, que ve generada pel que us llegeixo, és que si heu fet autocrítica és per quedar-vos on estàveu. I no és això, companys...

Us anomeno companys perquè crec que tenim pensaments ideològics que són propers. Per aquesta creença us vaig votar les darreres eleccions.

Vaig viure bocabadat la incapacitat de les cups (per a mi sempre han estat plurals) d'entendre quin paper havien de fer amb unitat d'acció des de l'assemblea per  apartar Mas fins al dia d'avui. I tinc la sensació que les cups tot just comencen a sortir de l'adolescència. Tot arribarà...

Torno al tema de la autocrítica.

Els dos articles que he llegit semblen redactats per a ser llegits en assemblea. Si aquesta era la intenció, xapó. Però si el que les cups volen és arribar a transformar la societat on vivim -i això vol dir, convèncer les persones que no us donen suport- cal fer intel·ligible el missatge i argumentar-lo. I donar raons que facin entendre el què i el perquè. No s'hi val a ploriquejar dient que els mitjans no els teniu del vostre costat  si quan hi podeu accedir només repetiu consignes pels vostres. I no s'hi val tampoc que no estigueu a l'alçada de l'acció política quan cal estar-hi.

M'explico: tota la moguda de les escoles concertades.

Si sabeu que teniu la votació perduda (Lluís Llach va explicar en un twit una raó prou clara: la indemnització econòmica no facilitava dedicar recursos a educació), perquè no actueu amb intel·ligència i feu una proposta que "passats els compromisos actuals, no es subvencionarà cap escola que discrimini per sexe"?

Hauríeu colat un gol a la dreta -perquè la majoria de JxPS s'hi hauria apuntat- i hauríeu visualitzat que feu feina parlamentària. Ara, heu perdut una votació i us queda refugiar-vos en la patadeta a terra i a criticar els parlamentaristes. Això, la gent que vota,, la gent que viu el dia a dia, no ho entén. I no us hi apropeu. Heu fet autocrítica d'això?

No em serveix el discurs de  què sou súper guais i que sabeu el que la classe treballadora i nacional vol. I que heu d'insistir i treballar des del municipalisme.

Clar que cal treballar des dels ajuntaments, i des de les revindicacions socials i des d'on es cometi una injustícia.

Però no heu d'oblidar que qui  ha sortit als carrers els darrers cinc anys a reivindicar independència -i sí, també, justícia social- ha estat la gent. I molta gent que encara no us fa confiança.

La autocrítica comença per pensar perquè molta gent que us va votar a les darreres eleccions us ha perdut la confiança. Com heu de fer i actuar perquè us en tornin a tenir.  No pas per a com solucioneu els vostres problemes interns. Perquè els vostres problemes interns els heu de resoldre vosaltres. Potser, només potser, començant a pensar en els altres.


 

Ètica i tecnologia

Vivim incardinats en la societat de la imatge, dels mitjans i la comunicació.

Qui té mitjans -econòmics, humans i creatius- sovint prova de sorprendre la massa amb missatges de 20 o 40 segons bellament creats i amb una finalitat ètica suposadament alliçonadora: RESPECT.

Èticament em sembla bé. Si fos un cupaire recalcitrant o un periodista investigador vocacional probablement em deixaria anar i produiria una investigació per saber qui ha creat l'spot, com s'ha finançat, qui se'n beneficia i, potser, em preguntaria si el que ha costat econòmicament té incidència en la massa. M'estic referint, per a qui no ho hagi entès o no vegi tv, a l'spot contra el racisme que protagonitzen rostres "coneguts" del futbol internacional.

No sé qui ha pagat l'anunci. Em temo que si ho investiguéssim acabaríem deduint que l'hem pagat entre tots. I repeteixo que em sembla bé.

El que no entenc és que un equip de futbol pugui arribar a la final de la copa d'Europa gràcies als errors que fa empassar a l'arbitre. I que ningú no en digui res.

Vaig veure la semifinal entre l'atletic de madrid i el Bayern de Munich. Tothom qui va veure el partit va veure que el penalt que va capgirar la balança era una falta fora de l'àrea. Tothom va veure el comportament "barriobajero" de Xolo Simeone com és habitual. I em sembla que el resultat del partit, les decisions preses i la recompensa creen un missatge per a la massa que es carrega tots els principis que amb una suposada bona voluntat s'emeten a l'spot: "enganya, fes triquinyuelles, tot s'hi val si aconsegueixes guanyar".

Vull dir... què té més impacte ètic? Un spot de 20 segons o un comportament tossudament reiteratiu trampós que aconsegueix l'èxit?

M'agrada veure l'esport i la capacitat que tenen alguns esportistes de fer coses espectaculars. Però no m'agraden els tramposos. No m'agrada el missatge que transmet la UEFA perquè en definitiva elque diu és: "si saps fer trampes, acabes guanyant". Aquest és el missatge.

Amb la tecnologia d'avui dia, a l'alta competició, caldria que l'arbitre tingués comandament a distància per fer replay de jugades dubtoses. I que castigués amb el reglament a qui vulgui enganyar-lo (falses agressions, tirades a la piscina, fores de joc dubtosos...). Nomésla tecnologia posaria fora de dubtes raonables els arbitres. I posaria al seu lloc als tramposos.

Amb això sí que es donaria un missatge clar a la massa: les marrulleries no tenen futur.

Però sembla que no interessa ni a organitzacions, ni a clubs, ni a futbolistes, ni a aficionats.

El furgol es asin.


Espero que algun dia els futbolistes se n'adonaran que poden fer alguna cosa més que posar la seva cara a un spot. Espero que algun dia se n'adonaran que el sou que cobren, els imppostos que paguen -o no- i la influència que tenen sobre les persones hauria de servir per alguna cosa positiva. I per fer evolucionar la societat.

M'agrada mirar la virtuositat de l'esport. Però no en faig prou, en aquesta  època que vivim en què un esportista cobra en un any el que no cobraré jo  en tota la vida. En aquesta època que vivim en què tot és aparador o pantalla. I que darrera no hi ha res.

Res.