Teatre

Des de molt jovenet vaig voler NO viure la interpretació que veia que m'envoltava. No entenia el perquè de voler interpretar a la vida quotidiana i ho identificava amb falsetat frívola o, en alguns casos en què em mostrava més crític, amb hipocresia.

Tenia nou o dotze anys i no entenia perquè els nens havíen d'empentar les nenes o estirar-los-hi els cabells o les cues, quan si ho feien era perquè elles els hi agradaven. I no entenia les nenes que els hi feien cas.

A la pre-adolescència, anys 70 del segle passat, em vaig creure el missatge més humanista del catolicisme progre. I m'ofenia molt el que jo creia que era hipocresia de les persones de la meva societat més propera que a missa "perdonaven i donaven la mà" i que quan sortien de l'església seguien odiant. No vaig entendre fins molts anys més tard que tots aquells ximples que m'envoltaven només feien teatre. Un teatre social que creien necessari.

Me'n vaig anar quan vaig poder. Tant lluny com vaig poder. Mil dos-cents quilòmetres em va semblar una distància prou raonable pel que es podia fer en aquells moments.

Em vaig distanciar de l'entorn més proper. D'aquell entorn que em semblava tant fals. Hi la universitat de la vida em va ensenyar que per sobreviure i ser acceptat m'havia d'adaptar fent teatre.

Vaig fer aprenentatge i -dissimulant- vaig tornar a les conviccions. Vull dir que vaig aprendre a conviure amb les contradiccions. Tenir el pensament íntegre, sobreviure amb interpretació. Interpretar socialment per ser lliure personalment.

No és un aprenentatge fàcil si la raó és clara  i la capacitat d'interactuació social es basa, només, en la imitació.

Però de la observació i de la imitació vaig fer el pas a la interpretació. El pas va ser definitiu i la consciència del fer teatre em va deslliurar del pes de la culpabilitat de l'herència catòlica.

Van ser quasi vint anys d'una felicitat minsa, irresponsable, jovenívola, ignorant. Però plaent i autocomplaent.

Entre mig, la vida. Coherent amb els principis i la raó i per tant... condemnada al fracàs social i personal.

Les circumstàncies que s'acumulen i et fan sentir que tot l'univers et va a la contra... fins que un dia descobreixes que tot l'univers s'ha confabulat a favor teu i que la vida és meravellosa.

Fins un dia que et despertes envoltat de merda per tots costats. I te n'adones i han passat cinquanta anys. I tot el teatre que vas aprendre a fer en algun moment no va servir de res per ara. Va servir pel seu moment. Ara... ja s'ha acabat interpretar -o quasi- el que no hi ha. Queden pocs papers per fer. Els que queden m'interessen poc. I potser caldrà tornar a l'origen, Acceptar amb dignitat -la poca que quedi- els principis. I deixar de perdre el temps en converses i relacions absurdes. I entendre que acceptar les realitats potser ens acabaran convertint en personatges. De teatre.

Falsos tints

Si una dona es tenyia els cabells, es pintava les ungles, els llavis, la boca... quasi mai  ha estat qüestionat.

Jo ho he  qüestionat sempre en les meves relacions. Cal? de veritat cal?

A mi m'ha agradat algunes vegades pintar-me una ombra a les parpelles. Un perfil a algun llavi. Com una mostra de divertimento a qui em diu que m'estima.

Si ho fes cada dia per "sentir-me" bé, arreglat, seductor... suposo que la majoria dels meus congèneres em prendrien per desequilibrat.


Si provo de mantenir converses més enllà de les innecessàries i inútils relacions socials sembla que busco alguna cosa.


Deixo iniciatives personals a la decisió d'altri. No vull ser res, ni semblar res, ni semblar buscar res. Per això... no em cal posar-me cap tint al cap, ni als ulls ni a la boca.