CDC

Em preocupa poc quin serà el futur polític de Catalunya i quin serà el futur social i ambiental del món: sé que no  depèn de mi i que, faci el que faci, no ho faré canviar.

Dit això (que ara es porta molt i  m'exonera de qualsevol opinió posterior), vull donar una opinió per si serveix d'alguna cosa a qui demà vulgui o pugui votar a la refundació de Convergència Democràtica de Catalunya: No us trenqueu les banyes i no canvieu les sigles.

Ja fa anys que vaig escriure que "mai he estat soci del Barça, mai he votat Convergència i mai he estat client de La Caixa".

De les tres afirmacions de fa anys només he de desmentir la tercera i perquè el banc del qual era client va ser "adquirit" per aquesta nostrada entitat. El meu clientelisme té data de caducitat que només depèn de què no em venci la peresa de buscar una entitat més o menys ètica.

Sóc simpatitzant del Barça perquè  m'agrada veure bon futbol. Però mai gastaria ni un euro en una entitat que per fer moltes coses positives en fa moltes de negatives. No criticaré a qui tingui en referent emocional en el barça i a qui, a més, s'hi vulgui implicar pagant part del negoci sense voler tenir en compte ni com es creen les juntes directives, ni qui les integra, ni quins negocis s'hi mouen.

També sóc simpatitzant i amic i familiar de moltes persones que voten, han votat i votaran a CDC. Ni que jo no hagi votat mai CDC ni sota l'amagatotis de Junts pel sí. Sóc massa vell per creure en el màrketing polític (el que abans se'n deia propaganda) i preferiria que els partits -mentre perduri la democràcia representativa- presentessin la ideologia i els plans de futur de manera clara. Que les persones no són imbècils i entenen les coses.

Tot i això, llegeixo a les xarxes poc dinamisme a l'entorn del canvi de nom i de contingut de les bases ideològiques del partit. Em sap greu perquè encara que aniran -anireu- perdent suports electorals (sic), representeu o representareu una part important de la població votant que, vulguem o no, serà part necessària per tirar endavant el projecte comú.

CDC té prou assessors -suposadament prou qualificats- per haver advertit que és molt complicat crear una nova marca al "mercat". Per això el meu consell és no canviar les sigles. Ja ha estat prou dur (ho sabeu,  ho sabeu) la patacada de passar de CiU a CDC. No va ser pas pel pes d'Unió que era bastant esquifit malgrat els miitjans de comunicació. Era... que CiU la gent ho coneixia. Així que feu-me cas si no voleu precipitar la caiguda a l'abisme: manteniu les sigles.

És fàcil.

Si fos cosa meva... la proposta seria Centra Dreta Catalana. Tothom entendria de quin partit es tracta sense haver de pensar què vol dir liberal o demòcrata i sense haver de llegir el programa electoral. I podríeu defensar sense embuts la ideologia econòmica neoconservadora. Us fa vergonya o penseu que això no eixamplaria les vostres pretensions electorals? Ans el contrari!!! Per fi els espanyolistes de dreta bàsicament -no sé perquè- identificats amb c's i pp's podrien tornar a vosaltres... i encara pescaríeu alguns vots sociates.

Però aneu amb compte: si seguiu donant suport i veu i control a tots els que han estat implicats en xanxullos espanyolistes, aneu de capa caiguda.

Fins aquí el meu punt de vista CDC. Amb carinyo, eh?



 

Procés de contradicció suficient

Des que ho recordo, la meva vida ha estat una contradicció suficient.
(my alter ego, 2016)


M'està agradant la lectura de Procés de contradicció suficient. Manuel de Pedrolo. Ed. Orciny Press, juny de 2016.

Havia llegit, crec, tots els pedrolos que se m'havien posat a l'abast. No tenia referència d'aquest. I només amb les primeres pàgines, m'ha tornat el somriure als llavis en reconèixer l'estil. És com retrobar un vell conegut.

No diré, perquè no ho crec, que Pedrolo sigui el "gran escriptor en català". Ni sóc qui per dir-ho, ni mai m'ha semblat personalment un gran escriptor. Però cal reconèixer que té un estil propi. I a mi, m'agrada.

Potser perquè se n'hi en va l'olla i et permet fugir de les realitats surrealistes de la premsa quotidiana (tevés, diaris digitals i ràdios i diaris paper que subsisteixen...). I ho fa amb la encara transgressivitat de descriure les emocions sexuals amb naturalitat: és allò que passa mentres se t'empalma.

En qualsevol cas, puc afirmar que la realitat supera la ficció. I potser per això Pedrolo em queda curt. Ho fa molt bé. Però la meva vida, cada dia, em dóna motius per saber que Pedrolo només feia divertimentos per a comuns. Tot i això, jo no me'l perdria.

Demaneu-lo a @OrcinyPress i us el faran arribar a casa.

 

autisme: com l'entendran els altres si jo no me'n surto?

El meu fill és prou autònom. És com jo, que sóc sord i la gent em diu "ah! no se't nota".

Em recorda massa sovint quan vivia a Còrdova i em deien: " ah, pues no pareces catalán".

Aquesta tarda li he dit al meu fill que s'havia d'afaitar i dutxar abans d'anar a sopar a  ca la meva germana. Li he dit a quarts de set. Abans de les set estava dutxat i afaitat.

Després, li he demanat si havia passat la fregona pel cuarto de bany. Ho hem anat a comprovar i sí, ho havia fet.

Li he dit: "Eis... de puta mare!!!!" :D

M'ha dit: això és que ho he fet bé o malament?

:____((((((((




Òstia puta... és molt dur cada dia.

Un de tants... però amb autisme i no

Com tants pares i mares que conec i no, em pregunto cada dia des que van néixer si ho faig prou bé. Em pregunto si faig tot el que es pot esperar de mi per ser un bon pare.

Ja m'he respost moltes vegades a mi mateix que no; que no faig prou ni prou bé. I sempre, constantment, em dono les mateixes excuses: sóc humà, no sóc perfecte ni de lluny, les circumstàncies em sobrepassen...

Els meus dos fills, ara ja adolescents, tenen amb mi una "bona relació".  Quan escolto i llegeixo com són les relacions amb altres fills i amb altres pares i mares, penso que no ho faig tant malament. Que alguna cosa vaig fer bé.

És complicat -ho ha estat tots aquests anys- fer de pare i voler fer de mare donant, vull dir, el model social de fermesa i alhora el d'acolliment, a dos fills que són la nit i el dia com en la majoria dels casos,  Però amb la dificultat afegida que un dels dos sigui  Asperger. Dos fills que es porten quinze mesos de diferència d'edat cronològica. I que viuen dues necessitats emocionals diferents. Amb diferents ritmes i amb diferents lògiques i percepcions de l'entorn i de les relacions socials.

Sé que la situació és més habitual del que pot semblar. I em refereixo ara a què dos fills amb poc temps de diferència, educats conscientment de la mateixa manera, siguin la nit i el dia.

Som humans i triem com i quan volem aprendre i com i quan volem estar amb algú.

Penso en els meus fills i penso en Oriol Junqueras. L'Oriol Junqueras no és fill meu, entre altres coses perquè som, si fa no fa, de la mateixa quinta. Sé que li toca fer un paperot defensant accions i votacions que no entenc que ERC defensi i voti. Només entenc el vot a la continuïtat de subvencions a les escoles concertades i el projecte BCN World, des de l'òptica dels compromisos adquirits per CiU en el seu moment, per la estabilitat de l'actual govern... i  encara. Però em sembla que ERC faria bé d'explicar abans no es produeixin totes les claudicacions que haurà de fer. Perquè els que els hem votat alguna vegada puguem entendre fins quan durarà la pinícul·la...

ERC i Convergència penso que poden ser com aquests fills que són la nit i el dia. Són -d'entrada- bona gent. Però tenen interessos diferents, molt diferents. I està bé que per tirar endavant el govern i el "procés" ERC claudiqui en algunes coses. Però també Convergència hauria de fer cau i net, en contrapartida, i tallar de soca a arrel els dubtes de, com a poc, connivències dels darrers anys. Quid pro quo companys. I explicar-ho.

Perquè si no ho expliqueu, pot molt ben ser que us fotem a tots dos fora de casa.

No s'hi val a pensar que no hi ha alternativa (i no estic pensant en cap dels altres partits que estan fent un paper ben galdós).

Potser algú ja està pensant que el que cal és revolucionar la democràcia. I amb aquesta revolució, canviar també l'status nacional i internacional.

títols, categories i persones

Fa dos dies vaig anar al CAP perquè em fessin una revisió de la darrera intervenció.

Em va atendre primer una tècnica superior. Més humana i menys fatxenda del que em tenen acostumat. També més racional i comunicativa. Després d'inspeccionar-me i fer una primera valoració em va semblar sentir que anava a buscar una companya -una tècnica mitjana- que va ser la que va fer, a la pràctica, la feina bruta de forma força neta.

Eren "joves", asèptiques, professionals.


Avui he arribat a l'hora que tocava. He esperat vint minuts. En aquesta estona rumiava evocant la figura de la tècnica mitjana que em va atendre fa dos dies. Pensava en la notícia que vaig llegir fa uns dies d'un metge que van detenir per exercir de metge sense tenir oficialment el títol encara que estava oficialment col·legiat.

No recordo quantes vegades en els darrers vint anys hauré donat la mateixa resposta als metges i metgesses que m'han diagnosticat: "per dir-me això has estudiat 5 anys de facultat i dos de MIR?".

Jo, sempre fent amics...

Vaig ser un assidu seguidor de les sèries americanes de CSI. A part de l'estètica i les trames, em cridava l'atenció com era possible que una ballarina de club de nit acabés treballant d'investigadora -i al final quasi de cap- d'un departament d'investigació científica criminal. Em cridava l'atenció perquè la imatge de l'ensenyament nord-americà era la de la súper especialització. I després les sèries m'ensenyaven que no: la ballarina que aconseguia feina i es formava podia esdevenir la dona que es feia a ella mateixa encara que a l'institut hagués fet un curs especialitzat de macramé.

Rumiava tot això barrejat amb les imatges dels nois i noies que aquests dies s'examinen de selectivitat per tenir nota final per "poder entrar amb sort" a alguna universitat que han triat, amb com d'il·lusionats estan de ser bons nois i bones noies, pencaires, que entraran a fer un grau -abans una carrera- que no els servirà per res més que per a ser tècnics mitjans i que si volen ser tècnics superiors hauran d'acabar fent i pagant un màster. Total, per tenir dos o tres títols. Que no garantiran res als seus clients o pacients. Depèn del cas.

Estava en aquest episodi de barreja de pensaments quan he sentit que em cridaven. La tècnica mitjana que avui li ha tocat la feina bruta no era la de fa dos dies. M'ha tractat amb la mateixa professionalitat i la mateixa asèpsia de fa dos dies, Però amb molt més tacte.

Potser perquè té una altra edat i pot i sap veure les coses d'una altra manera. Potser perquè té una altra categoria personal que té poc a veure amb els paràmetres que avui i aquí sembla que ens valoren.

No sé què ha passat amb el metge que no tenia títol (i del que cap pacient es va queixar segons els diaris). Potser quan tinguem estat propi ens caldrà recuperar un diari com "El Caso" que no deixava cas sense resoldre. Perquè la premsa d'aquest país, per més tècnics mitjans, superiors i "afegits" d'altres labors que tingui no sembla que en cap cas es distingeixi per fer un seguiment i una anàlisi investigadora de la realitat (amb comptades excepcions).

  

  

  

M'agrada ser raro

Tothom creu tenir ja la clau de la felicitat. Ser proactiu, ser independent, saber que tot depèn d'un mateix, somriure...

A mi m'agrada somriure perquè alguna cosa em fa somriure. No pas perquè toqui o perquè calgui donar una imatge. Ja ho sé sóc raro.

Veig - observo - massa companys i sobretot companyes que porten el somriure a la cara perquè toca. Perquè una persona alegra està millor acceptada i cau millor. I s'hi esforcen a ser acceptades i a caure millor.

El que passa és que el dia a dia, les reaccions de les persones, les mostres de com som... ens posen i ens exposen realment com som. I en aquest moment, quan s'observa la disparitat entre el que es vol fer veure i el que s'és, en aquest moment és quan es perd la confiança. És quan veus que el somriure del pallasso era només maquillatge.

M'agrada ser raro. Perquè de vegades ploro sense motiu aparent. I quan somric és de veres. I no em cal ser proactiu de manual perquè m'apassiono amb la feina i no faig veure proactivitat perquè la passió se m'emporta. Encara que ningú ho entengui.

M'agrada ser raro. Perquè ho qüestiono tot. O quasi tot. Sobretot em pregunto sobre la certesa dels missatges -les creences- que cada dia rebem tots multicanal. I alhora, provo de no qüestionar-me les persones. Però la invasió de missatges és tant aclaparant... que és molt complicat trobar -observar- persones poc contaminades amb qui poder congeniar.

No és gens fàcil ser raro. Mai no ho ha estat. Però  em fa peneta la gent que no es rara i que pensa que posant-se el maquillatge en fan prou. Perquè veig i observo que s'avorreixen molt. I no sé si se n'adonen.

 

Tantes paraules buides...

Sopo amb els meus fills. Avui el petit, que va per fer els disset, em fa un whatsapp cinc minuts abans de les nou per demanar-me si pot portar la xicota. Cap problema, evidentment.

Procuro ser un amfitrió discret. Poso atenció al contingut de les converses -converses d'adolescents- i no interfereixo si no em demanen de participar-hi verbalment o gestual. Són converses curtes, deslligades i sinceres, que surten improvisadament i en les quals és evident el nerviosisme de la novetat de la situació. Però també la manca de bagatge. I és que les motxilles es van omplint mica en mica gràcies a les pròpies vivències.

Els deixo fer postres sols i al sofà, sense la meva presència, es relaxen. Mentres, llegeixo dos articles cupaires: un de Gerard Horta i l'altre de Lluc Salellas.

Ja em perdonareu, companys... Reconec que l'un i l'altre ja heu passat l'etapa de l'adolescència i -no us conec prou bé- jo diria que teniu una sòlida formació intel·lectual i un cert bagatge vivencial. Amb tot, trobo a faltar a tots dos articles la "autocrítica" que els darrers mesos des de l'àmbit cupaire -i des de fora- s'ha proclamat com a necessària.

Sí. Perquè està molt bé dir que cal fer autocrítica si després es fa. I se'n treu alguna conclusió que serveixi per avançar. Però la sensació que tinc, que ve generada pel que us llegeixo, és que si heu fet autocrítica és per quedar-vos on estàveu. I no és això, companys...

Us anomeno companys perquè crec que tenim pensaments ideològics que són propers. Per aquesta creença us vaig votar les darreres eleccions.

Vaig viure bocabadat la incapacitat de les cups (per a mi sempre han estat plurals) d'entendre quin paper havien de fer amb unitat d'acció des de l'assemblea per  apartar Mas fins al dia d'avui. I tinc la sensació que les cups tot just comencen a sortir de l'adolescència. Tot arribarà...

Torno al tema de la autocrítica.

Els dos articles que he llegit semblen redactats per a ser llegits en assemblea. Si aquesta era la intenció, xapó. Però si el que les cups volen és arribar a transformar la societat on vivim -i això vol dir, convèncer les persones que no us donen suport- cal fer intel·ligible el missatge i argumentar-lo. I donar raons que facin entendre el què i el perquè. No s'hi val a ploriquejar dient que els mitjans no els teniu del vostre costat  si quan hi podeu accedir només repetiu consignes pels vostres. I no s'hi val tampoc que no estigueu a l'alçada de l'acció política quan cal estar-hi.

M'explico: tota la moguda de les escoles concertades.

Si sabeu que teniu la votació perduda (Lluís Llach va explicar en un twit una raó prou clara: la indemnització econòmica no facilitava dedicar recursos a educació), perquè no actueu amb intel·ligència i feu una proposta que "passats els compromisos actuals, no es subvencionarà cap escola que discrimini per sexe"?

Hauríeu colat un gol a la dreta -perquè la majoria de JxPS s'hi hauria apuntat- i hauríeu visualitzat que feu feina parlamentària. Ara, heu perdut una votació i us queda refugiar-vos en la patadeta a terra i a criticar els parlamentaristes. Això, la gent que vota,, la gent que viu el dia a dia, no ho entén. I no us hi apropeu. Heu fet autocrítica d'això?

No em serveix el discurs de  què sou súper guais i que sabeu el que la classe treballadora i nacional vol. I que heu d'insistir i treballar des del municipalisme.

Clar que cal treballar des dels ajuntaments, i des de les revindicacions socials i des d'on es cometi una injustícia.

Però no heu d'oblidar que qui  ha sortit als carrers els darrers cinc anys a reivindicar independència -i sí, també, justícia social- ha estat la gent. I molta gent que encara no us fa confiança.

La autocrítica comença per pensar perquè molta gent que us va votar a les darreres eleccions us ha perdut la confiança. Com heu de fer i actuar perquè us en tornin a tenir.  No pas per a com solucioneu els vostres problemes interns. Perquè els vostres problemes interns els heu de resoldre vosaltres. Potser, només potser, començant a pensar en els altres.